Fa uns 40 anys que per raons professionals vaig venir a parar al Ripollès, de manera que es pot dir que jo també vaig ser immigrant. Amb els anys, aquí vaig formar una família i el cert és que, sense haver de renegar de res, molt aviat em vaig sentir «de la casa». Tant, que en qüestió de poc temps vaig estar plenament integrat en el teixit social de la Comtal Vila per la qual raó, sempre, aquí a casa, o arreu on vaig, em reivindico com a ripollès.

Tanmateix, no haver passat la primera part de la meva vida aquí em proveeix d’una visió dissemblant a la pròpia dels naturals d’aquí. Crec que més oberta i neutre sobre les característiques que exhibeixen molts ripollesos de tota la vida. Certament hi ha detalls notables del pensar local que m’encurioseixen, que encara ara, sovint em sobten.

Algunes maneres de sentir crec que tenen arrels molt profundes, centenàries. Per exemple el com d’incrustat té la gent de Ripoll el sentiment d’hereus d’una vila industrialitzada des de fa molts segles, com per derivació, s’ha generat una certa marginalització de sectors bàsics com la pagesia, el comerç, o de fonts de riquesa més modernes com el turisme.

També m’ha sorprès sovint la tradició ripollesa de veneració vers la figura de Sant Eudald, alhora que molts d’aquests devots del sant exhibeixen indissimulada animadversió vers l’estament eclesiàstic. De fet, quan grates un xic en la història local, copses que encara couen les agres relacions entre el que va ser poderós cenobi i les desfavorides classes baixes que malvivien entorn del monestir, sense possibilitats d’accedir a les prebendes que gaudien els habitants del magnífic (i molt ric) conjunt monacal.

Alhora, de sempre, m’ha generat gran incomprensió (em disgusta profundament) la poca autoestima que molts ripollesos, sobretot bona part de la gent jove, senten envers la seva vila natal, que no vegin Ripoll com a projecte de futur. No ho puc entendre. Per a mi Ripoll és una vila magnífica, suportada en una galdosa base històrica, bastida en un entorn extraordinari, en un enclavament geogràfic idíl·lic. Com és que els que estimen la natura, no saben valorar el bé de déu que suposa, caminant pocs minuts, passejar per prats, poder endinsar-se en ufanosos boscos de faig, de roure, de pi, de bosc de ribera...! I que dir del subjugant aiguabarreig dels dos rius! Realment estic ben convençut que viure a Ripoll és un privilegi. I no em trauran d’aquí.

Ve a tomb aquesta entrada per entendre que Ripoll és el compendi de moltes coses. I que el pòsit de totes elles ens fa especials. Ho faig per recordar que a Ripoll fa mig any vam viure una tragèdia inesperada, de dimensions colossals, amb prou empenta per ensorrar-nos. Arreu del món vam ser notícia quan un grup de xicots, nascuts, o criats, a Ripoll van portar a terme un crim abominable que ens va colpir fins a l’infinit, doncs va fer que el nom de la nostra vila fos citat arreu. Sí, Ripoll va protagonitzar l’obertura d’informatius de tot el món, va ser sinònim de cau del terrorisme jihadista, del mateix tipus de crim que abans havia sacsat fins als fonaments les principals ciutats d’Europa. De sobte va caure damunt de la nostra vila un estigma que ens podia haver condicionat, i molt, el futur.

Però ens n’hem sortit. Aquest poble sovint poc valorat pels mateixos vilatans, en aquells dies crítics va treure el millor de si mateix, va tenir llavors, en els mesos següents, comportaments exemplars. Crec que és hora que reivindiquem amb orgull que davant d’una prova tan cruel, l’aclaparadora majoria dels ripollesos hem mostrat un tarannà envejable, ja des del primer moment superant el desconcert, després defensant-nos de l’allau de voltors que burxaven a la recerca de carronya, ja que eren no pas pocs els que esperaven que tot plegat derivés cap a brots de racisme incontrolables.

Ara, mig any després de la tragèdia, amb la pau social estabilitzada, cal recordar la solidaritat expressada envers la diversitat de víctimes, les manifestacions de dolor sincer fent costat a la diversitat de damnats. O com vam saber vessar comprensió cap al col·lectiu musulmà, que és bo recordar-ho, ha patit com ningú aquests embats del fanatisme.

Crec doncs que és l’hora adient perquè revifi aquest orgull ripollès que reivindico. Ens n’hem sortit millor, molt millor del que totes les previsions anunciaven. A Ripoll no solament no s’ha dinamitat la concòrdia si no crec que ara els dos col·lectius ens coneixem i comprenem un xic millor. Un èxit sobretot nostre que reitero ens ha d’enorgullir com a comunitat social i humana. Que menys doncs que felicitar a tots els que, des de tots els estaments socials, ho han fet possible.