El govern de Madrid, esprement totes les possibilitats que li dona l’exercici coercitiu del 155 -guarisme totalment desacreditat en el ball de xifres en el que estem immersos en el món actual-, ha decidit anar més enllà en una de les seves obsessions més endèmiques: la imposició del castellà. Ara s’ha tret de la màniga que els pares puguin triar, a l’hora de les inscripcions a les escoles, quina és la llengua que volen com a llengua vehicular per als seus fills. La societat catalana, orgullosa dels resultats positius obtinguts gràcies a la immersió lingüística, ben arrelada a casa nostra, tan profitosa per a la cohesió social, rebutja categòricament aquesta nova ofensa a la llengua que habitem i que ens habita.

Tanmateix, no tothom ha rebut aquesta decisió a desgrat. En Pol Setsous vol proposar que els pares puguin també triar centres on imperi la separació per sexes argüint que els resultats millorarien considerablement els informes PISA sense la intromissió de Cupido a les nostres aules. La Laia Setcases defensa aferrissadament que hi hagi grups diferents atenent al nivell dels alumnes, la qual cosa permetria establir programes diferents per a tres tipus d’alumnat: els que tenen un coeficient intel·lectual superior i que estan destinats a preparar-se per a tasques de lideratge en el futur; els que ho deuen tot a l’esforç i a la pràctica ininterrompuda de la seva voluntat i, finalment, els que presenten sistemàticament una manca d’actitud i d’aptituds. En Robert Setbonys voldria clarament una segregació entre els nascuts a la Península i els nouvinguts marroquins manifestant una ideologia confessadament racista i, amb la inesperada connivència del seu veí de replà, en Mohamed, proposa que la Fatima i en Younes que van a la mateixa classe que els seus fills, tinguin com a llengua vehicular la que durant segles ha parlat la seva família, l’amazig. La Remei Setnusos, amant de la globalització que s’està imposant implacable, defensa una educació basada en l’ús d’una única llengua, l’anglès, declarant fermament la seva identitat únicament europea i criticant ensems els nacionalismes castellà i català.

Tenint en compte que a Catalunya es viu una realitat calidoscòpica, amb gent vinguda de tot arreu, amb credos, idees, actituds, tradicions, dèries tan singulars, tan eclèctiques, no seria gota estrany que, en un àmbit com és ara l’educatiu, on un dels termes més emprats recentment és l’atenció a la diversitat, sorgissin altres veus, altres col·lectius reclamant, més matisos, més divisions, o sigui una atenció més individualitzada. Ens podem trobar a la llarga amb una educació a la carta, on hi hagi tot un munt d’itineraris diferents, satisfent la voluntat dels progenitors dels alumnes, la qual cosa significaria almenys una conseqüència positiva pel sistema, ja que per fi els pares haurien comprès que formen part, o millor dit, que haurien de formar part del món educatiu i, per fi, entrarien a participar en els projectes de centre.

A més, hi ha dos col·lectius que veuen també amb molt bons ulls aquesta allau de demandes. En primer lloc el sector de la construcció, malmès després de la bombolla i que trobaria una sortida a la crisi i assoliria la tan esperada recuperació de l’economia nacional amb la construcció de les innumerables aules que caldria crear per donar cabuda a tanta alternativa. En segon lloc, el sector de la docència, ja que veuria definitivament solucionat un problema que carreguen des de fa molt de temps, rebent per fi una resposta feliç a la seva demanda d’unes ràtio més assenyades i productives. Fins i tot, hi ha qui afirma rotundament que, amb la quantitat de professors que caldria contractar per atendre tanta diversitat, acabaríem d’una vegada per totes amb el problema ignominiós, punyent i insoluble de l’atur. Embolica que fa fort!