Patrimoni: el respecte al nostre passat
Els últims anys, per motius familiars, he viatjat tot sovint cap al cor d’Europa i he tingut el privilegi de degustar-lo, observar-lo, conèixer-lo...
Es fa del tot inevitable que quan t’endinses en una realitat nova -jo havia viatjat però molt esporàdicament a algunes capitals europees- al final acabis comparant la forma d’evolucionar de les diferents societats en tots els seus aspectes, culturals, socials, ambientals, urbanístics...
I em vull referir especialment a l’enfocament que davant l’antiguitat del patrimoni històric han tingut les societats europees més desenvolupades. Mentre allà han rendit culte a la vellesa, amb v baixa, aquí em dóna la sensació que s’ha menyspreat l’herència rebuda dels nostres avantpassats, ja no parlo de grans edificis emblemàtics com a Barcelona pot ser La Sagrada Família, el llegat del Gaudí, la catedral, etc. Si no que parlo d’aquelles coses més nostres de poble, edificis que han vist passar generacions i generacions i que quan ja no han resistit més s’han aterrat per construir-hi noves “moles” urbanístiques. I així, de mica en mica, s’ha anat perdent la personalitat que els nostres avantpassats havien imprès en ciutats i pobles.
Força diferent ha estat aquest desenvolupament a la vella Europa. Allà he pogut comprovar que a diferència nostra, ells han optat per la rehabilitació del patrimoni, volent deixar com a símbol que es perpetua la identitat dels que ens han precedit. Un reconeixement a la feina feta als que ja no estan aquí. En podríem dir també un reconeixement a la memòria històrica que, vulguem o no, forma part de nosaltres. Crec que com a societat hem d’aprendre a modernitzar, sense fer desaparèixer l’essència del passat, les nostres arrels, o sigui cal rehabilitar adaptant als nostres temps i les necessitats del moment però sabent deixar l’empremta, aquella de generacions anteriors.
Vull posar un exemple, referit al que he explicat. Recordo quan era petita, d’això ja fa uns quants anys, un punt a Campdevànol que em ve al cap amb molta enyorança: El Pontarró. Un pont de pedra que travessava el canal i et portava del carrer Balmes al Carrer Puigmal. No em demaneu de quin any era, però jo el recordo amb especial estima perquè ens hi havíem passat hores i hores parlant tot mirant l’aigua passar.
Un bon dia, algú va tenir la genial idea que allò havia de desaparèixer per donar pas a una estructura metàl·lica, d’aquelles tan modernes que enlluernaven, entre altres coses perquè també s’hi van instal·lar uns llums potents a dins del canal per ressaltar tanta modernitat i que embadalits haguéssim de lloar.
La trista realitat és que, a hores d’ara, no hi ha ni una fotografia d’aquell indret tan magnífic que havia estat el Pontarró. Em consta que gent que té i col·lecciona fotografies de Campdevànol del segle passat n’han buscat sense èxit.
L’oblit ens deshumanitza i la memòria ens dignifica. No hi ha millor forma de retre homenatge als nostres avantpassats que anar deixant bocinets d’ells impresos al llarg de la història en la nostra vida quotidiana.
Es fa del tot inevitable que quan t’endinses en una realitat nova -jo havia viatjat però molt esporàdicament a algunes capitals europees- al final acabis comparant la forma d’evolucionar de les diferents societats en tots els seus aspectes, culturals, socials, ambientals, urbanístics...
I em vull referir especialment a l’enfocament que davant l’antiguitat del patrimoni històric han tingut les societats europees més desenvolupades. Mentre allà han rendit culte a la vellesa, amb v baixa, aquí em dóna la sensació que s’ha menyspreat l’herència rebuda dels nostres avantpassats, ja no parlo de grans edificis emblemàtics com a Barcelona pot ser La Sagrada Família, el llegat del Gaudí, la catedral, etc. Si no que parlo d’aquelles coses més nostres de poble, edificis que han vist passar generacions i generacions i que quan ja no han resistit més s’han aterrat per construir-hi noves “moles” urbanístiques. I així, de mica en mica, s’ha anat perdent la personalitat que els nostres avantpassats havien imprès en ciutats i pobles.
Força diferent ha estat aquest desenvolupament a la vella Europa. Allà he pogut comprovar que a diferència nostra, ells han optat per la rehabilitació del patrimoni, volent deixar com a símbol que es perpetua la identitat dels que ens han precedit. Un reconeixement a la feina feta als que ja no estan aquí. En podríem dir també un reconeixement a la memòria històrica que, vulguem o no, forma part de nosaltres. Crec que com a societat hem d’aprendre a modernitzar, sense fer desaparèixer l’essència del passat, les nostres arrels, o sigui cal rehabilitar adaptant als nostres temps i les necessitats del moment però sabent deixar l’empremta, aquella de generacions anteriors.
Vull posar un exemple, referit al que he explicat. Recordo quan era petita, d’això ja fa uns quants anys, un punt a Campdevànol que em ve al cap amb molta enyorança: El Pontarró. Un pont de pedra que travessava el canal i et portava del carrer Balmes al Carrer Puigmal. No em demaneu de quin any era, però jo el recordo amb especial estima perquè ens hi havíem passat hores i hores parlant tot mirant l’aigua passar.
Un bon dia, algú va tenir la genial idea que allò havia de desaparèixer per donar pas a una estructura metàl·lica, d’aquelles tan modernes que enlluernaven, entre altres coses perquè també s’hi van instal·lar uns llums potents a dins del canal per ressaltar tanta modernitat i que embadalits haguéssim de lloar.
La trista realitat és que, a hores d’ara, no hi ha ni una fotografia d’aquell indret tan magnífic que havia estat el Pontarró. Em consta que gent que té i col·lecciona fotografies de Campdevànol del segle passat n’han buscat sense èxit.
L’oblit ens deshumanitza i la memòria ens dignifica. No hi ha millor forma de retre homenatge als nostres avantpassats que anar deixant bocinets d’ells impresos al llarg de la història en la nostra vida quotidiana.