Qui pot creure la paraula d’un mentider?
Avui (dia 3 d’abril) hem conegut els grans números del Pressupost General de l’Estat per aquest any 2018. Cert és que porten un retard important perquè haurien d’haver entrat el Congrés de Diputats en el mes d’octubre passat (fa sis mesos), però don Mariano aquells dies anava atrafegat amb allò d’aquell “referèndum” que, segons ell, mai no es va fer.
El cert és que el total de les despeses previstes per a 2018 és pràcticament el mateix que l’any passat. Puja tan sols un 1,8% (el 2017, eren 443.133 milions d’euros; en el 2018, preveuen 451.119 milions d’euros) que certament són uns números impressionants però incrementar tan sols 1,8% és “calderilla” (xavalla). Per entendre’ns, una mica més que els pensionistes. Tot i això, penso: Mira, si arriben a gastar-se aquests diners, potser sí que l’economia tornarà a funcionar i es crearan llocs de treball. Potser sí.
Però mentre escoltava tot això per la ràdio, llegia el diari una notícia interessant. Els investigadors de l’estat espanyol estan a punt d’agafar les maletes. Resulta que en l’exercici del 2017, l’Estat havia pressupostat 4.635 milions d’euros per investigació, recerca i desenvolupament (és a dir, un 1,04% de tot el pressupost de l’Estat). Doncs bé, de tota aquesta “pessetada” se’n varen gastar tan sols 1.376 milions, un 29% del previst; és a dir un 0,3% de tot el pressupost. En proporció, es dediquen més diners a la investigació amb allò que els catalans aportem a la MARATÓ de TV3, que no pas l’Estat en els seus Pressupostos.
Un estat que inverteix “calderilla” en investigació i recerca, i endemés quan arriba l’hora de la veritat resulta que escatima els diners i se’n gasta menys de la tercera part del que havia promès, és un govern que porta la seva societat a la fallida i a la dependència de les grans corporacions internacionals. I això que us dic, passa en altres partides, tan sols hem de veure com està el nostre tren quan cau un dit de neu. Jo preguntaria: Burgos, per exemple, és país de neu. Allà tenen els mateixos problemes que el Ripollès?
Un Estat, una societat, que no té clar quines han de ser les prioritats de la seva activitat és una societat condemnada el fracàs. Jo personalment no em sento partícip d’aquest projecte. Com deia en Joan Maragall, l’avi de l’alcalde i president:
On ets, Espanya? - No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Perdoneu les incorreccions lingüístiques però aquest poema té gairebé 120 anys, i malgrat això, crec que encara és vigent. Almenys, a mi m’ho sembla.
El cert és que el total de les despeses previstes per a 2018 és pràcticament el mateix que l’any passat. Puja tan sols un 1,8% (el 2017, eren 443.133 milions d’euros; en el 2018, preveuen 451.119 milions d’euros) que certament són uns números impressionants però incrementar tan sols 1,8% és “calderilla” (xavalla). Per entendre’ns, una mica més que els pensionistes. Tot i això, penso: Mira, si arriben a gastar-se aquests diners, potser sí que l’economia tornarà a funcionar i es crearan llocs de treball. Potser sí.
Però mentre escoltava tot això per la ràdio, llegia el diari una notícia interessant. Els investigadors de l’estat espanyol estan a punt d’agafar les maletes. Resulta que en l’exercici del 2017, l’Estat havia pressupostat 4.635 milions d’euros per investigació, recerca i desenvolupament (és a dir, un 1,04% de tot el pressupost de l’Estat). Doncs bé, de tota aquesta “pessetada” se’n varen gastar tan sols 1.376 milions, un 29% del previst; és a dir un 0,3% de tot el pressupost. En proporció, es dediquen més diners a la investigació amb allò que els catalans aportem a la MARATÓ de TV3, que no pas l’Estat en els seus Pressupostos.
Un estat que inverteix “calderilla” en investigació i recerca, i endemés quan arriba l’hora de la veritat resulta que escatima els diners i se’n gasta menys de la tercera part del que havia promès, és un govern que porta la seva societat a la fallida i a la dependència de les grans corporacions internacionals. I això que us dic, passa en altres partides, tan sols hem de veure com està el nostre tren quan cau un dit de neu. Jo preguntaria: Burgos, per exemple, és país de neu. Allà tenen els mateixos problemes que el Ripollès?
Un Estat, una societat, que no té clar quines han de ser les prioritats de la seva activitat és una societat condemnada el fracàs. Jo personalment no em sento partícip d’aquest projecte. Com deia en Joan Maragall, l’avi de l’alcalde i president:
On ets, Espanya? - No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Perdoneu les incorreccions lingüístiques però aquest poema té gairebé 120 anys, i malgrat això, crec que encara és vigent. Almenys, a mi m’ho sembla.