De l’ensenyament, encara...
A principis d’aquesta mateixa setmana el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya feia públic el decret de prematriculació que donava el tret de sortida a l’oferta educativa prevista per al curs 2018 – 2019. Sense entrar a valorar en detall els canvis o novetats que s’hi expliciten, aquest fa referència al nombre decreixent de línies de P3, a l’augment tant de línies de 1r d’ESO com del nombre de docents, la creació de nous centres escolars, etc. Però sobretot s’hi feia evident la no presència de la controvertida casella sobre el castellà, que semblava quelcom inevitable arran de l’aplicació de l’article 155. Ben aviat, però i gràcies a la darrera sentència del TC, el bloc del 155 se’n va adonar que amb l’aplicació sense més ni menys del malaurat article no n’hi havia prou i que a una mesura d’aquesta envergadura li calia un canvi legislatiu igual de pregon.
Els plans indissimulats de dinamitar el model escolar català consagrat per la LEC quedaven, doncs, aturats; el desvergonyit desig de fer miques el model d’immersió lingüística, d’èxit contrastat, reconegut i avalat per més de trenta anys d’aplicació, quedava frenat.
No és pas cap secret que el pretès «trilingüisme» (català, castellà, anglès) d’encuny del PP mallorquí que es volia imposar a casa nostra va resultar un fracàs absolut tant des del vessant pedagògic com des del vessant social.
Que ningú no entengui les meves paraules com a sinònim d’immobilisme, al contrari: ja vaig manifestar en un anterior i recent escrit des d’aquestes mateixes pàgines que el canvi és perfectament possible sempre que es prengui des de postures tècniques i pedagògiques, no pas polítiques.
I sense deixar el tema polític, l’insuccés d’emprendre la via política per emprendre o establir un pacte educatiu de llarga durada és d’una patètica evidència... vegeu si més no la rècula de reformes educatives amb el consegüent ball de sigles que s’ha dut a terme a la Pell de Brau al llarg dels anys de democràcia: LGG (1970), LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1992), LOPEG (1995), LOCE (2004), LOE (2006), LOMCE (2013).
El necessari consens per tirar endavant un pacte eductiu que permeti al seu torn la redacció d’una llei d’educació que duri unes dècades (i no el que duri el govern del partit de torn) és quelcom peremptori... al respecte, el símil amb la mítica Penèlope, que desfeia de nit allò que havia teixit de dia, està més que justificat.
Davant de tanta grisor, no deixa de sorprendre la vigència de l’obra del mossèn il·lustrat Baldiri i Reixac, Instruccions per la ensenyansa de minyons, de l’any 1749. El secret de la seva, si se’m permet l’expressió, actualitat rau en què es tracta d’un llibre obert, en què considera que allò que ell escriu es pot millorar i ampliar; deixa la porta oberta a ampliar-ho en successives edicions a partir del que ell mateix consideri que s’hi ha d’incorporar i dels suggeriments d’altres persones: aquesta és l’actitud que ha de tenir (o hi hauria!) tot bon educador i, per extensió, el legislador.
I per acabar, permeteu-me fer-ho amb una cita literal de les seves Instruccions: Jo no pretenc que ab esta obra sola puguen els minyons eixir doctes i consumats en les ciències i virtut, sinó que pretenc solament donar-los un bon gust i desig per aprendre ciència i virtut.
Els plans indissimulats de dinamitar el model escolar català consagrat per la LEC quedaven, doncs, aturats; el desvergonyit desig de fer miques el model d’immersió lingüística, d’èxit contrastat, reconegut i avalat per més de trenta anys d’aplicació, quedava frenat.
No és pas cap secret que el pretès «trilingüisme» (català, castellà, anglès) d’encuny del PP mallorquí que es volia imposar a casa nostra va resultar un fracàs absolut tant des del vessant pedagògic com des del vessant social.
Que ningú no entengui les meves paraules com a sinònim d’immobilisme, al contrari: ja vaig manifestar en un anterior i recent escrit des d’aquestes mateixes pàgines que el canvi és perfectament possible sempre que es prengui des de postures tècniques i pedagògiques, no pas polítiques.
I sense deixar el tema polític, l’insuccés d’emprendre la via política per emprendre o establir un pacte educatiu de llarga durada és d’una patètica evidència... vegeu si més no la rècula de reformes educatives amb el consegüent ball de sigles que s’ha dut a terme a la Pell de Brau al llarg dels anys de democràcia: LGG (1970), LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1992), LOPEG (1995), LOCE (2004), LOE (2006), LOMCE (2013).
El necessari consens per tirar endavant un pacte eductiu que permeti al seu torn la redacció d’una llei d’educació que duri unes dècades (i no el que duri el govern del partit de torn) és quelcom peremptori... al respecte, el símil amb la mítica Penèlope, que desfeia de nit allò que havia teixit de dia, està més que justificat.
Davant de tanta grisor, no deixa de sorprendre la vigència de l’obra del mossèn il·lustrat Baldiri i Reixac, Instruccions per la ensenyansa de minyons, de l’any 1749. El secret de la seva, si se’m permet l’expressió, actualitat rau en què es tracta d’un llibre obert, en què considera que allò que ell escriu es pot millorar i ampliar; deixa la porta oberta a ampliar-ho en successives edicions a partir del que ell mateix consideri que s’hi ha d’incorporar i dels suggeriments d’altres persones: aquesta és l’actitud que ha de tenir (o hi hauria!) tot bon educador i, per extensió, el legislador.
I per acabar, permeteu-me fer-ho amb una cita literal de les seves Instruccions: Jo no pretenc que ab esta obra sola puguen els minyons eixir doctes i consumats en les ciències i virtut, sinó que pretenc solament donar-los un bon gust i desig per aprendre ciència i virtut.