Malauradament podem constatar les conseqüències que generen les societats dividides ja sigui en l’àmbit religiós, cultural, polític. Diferències fàcilment salvables si fóssim una societat madura capaç de generar diàleg a on trobem conflicte. Diu un proverbi molt savi que “parlant la gent s’entén”, però estem veient impotents com cada dia la xerramequeria guanya terreny al diàleg serè i respectuós. “Es pot dir més alt però no més clar”, però ens endinsem en batalles dialèctiques que proclamen tot el contrari, qui més alça el to de veu i qui més interromp és el qui guanya més audiència tot i parlar menys clar, “a veure qui la diu més grossa”.

Vivim dies que passaran a la història com a molt convulsos, ens arriba informació per cent mil vies diferents, el present passa a ser passat en qüestió de minuts i els titulars substitueixen articles i contingut. Les noves tecnologies ens permeten estar a tot arreu i la immediatesa dels esdeveniments supera totes les nostres expectatives. Tan aviat estem vivint encongits els últims esdeveniments a Catalunya, com ens desplacem literalment a l’infern de Síria, com observem atònits baralles entre líders mundials a veure qui la té més grossa. I davant d’aquest esperpèntic panorama hem de fer l’immens esforç de posicionar-nos i tenir clar de part de qui estem, tot confiant en el nostre suposat bon criteri i sentit comú i està clar que això no és “bufar i fer ampolles”, no almenys pels qui no volem restar com a simples observadors de tanta atrocitat perpetrada amb tanta immunitat.

I parlant en l’àmbit personal, el pitjor de tot això és que la meva fe, que suposadament em van inculcar començant amb el ritual iniciàtic del bateig, seguit dels altres sagraments de la santa mare església catòlica, se n’ha anat en orris en pro de la creença cada vegada més ferma que la realitat, l’origen de la veritat de tot plegat no pot ser un altre que el guió de la pel·lícula “El show de Truman”.

I ara sí que “s’ha acabat el bròquil”.