Fa unes setmanes les dones van sortir al carrer. Volien, volen fer sentir la seva veu, enarboren un cop més les seves reivindicacions, denuncien les discriminacions, el menyspreu, les arbitrarietats, la violència. Hi ha qui mostra un cert optimisme. És veritat que, avui dia, ja no hem de distingir entre “adulterio” i “amancebamiento”, és veritat que ja no cal la signatura del marit per poder efectuar certs moviments bancaris, és veritat que les dones han assolit entrar dins l’univers universitari amb resultats molt positius..., però la veritat és que queda encara molt camí per recórrer. Com és possible que a hores d’ara, la mateixa remuneració per un mateix treball encara no sigui factible en molts àmbits de la nostra societat? Hi ha actituds totalment incongruents que mereixen una ullada assossegada.

Com és possible que un nen de parvulari faci comentaris denigrants sobre la seva companya de jocs, quan el seu referent més potent és el de la seva mare, ja que és ella qui s’ha ocupat majoritàriament de la seva evolució? Què pot haver escoltat, sentit, interioritzat per compartir aquests prejudicis?

Com és possible que en els hàbits d’una relació incipient, en força casos, la noia encara hagi de rendir comptes al seu company sobre els vestits que es posa? No han comprès els nois que és un instint de propietat, insostenible en el món actual, el que els fa sofrir, ben oposat al sentiment amorós?

Com és possible que una dona es passi la vida criticant la nul·la participació del seu marit en les tasques domèstiques i alhora permeti que el seu fill adolescent no faci res de res, mentre sí que reclama l’ajut de la seva filla? Encara funcionen els estereotips d’aquella imatge exemplar del pare llegint el diari, el fill fent els deures, la mare rentant els plats i la nena ajudant a desparar la taula?

Com és possible que quan veiem un home d’una certa edat abraçat a una noia jove ho tinguem plenament assimilat mentre que si es tracta d’una dona gran i un noi jove, es disparin els blasmes, les rialles i les insinuacions equívoques? Quants prejudicis culturals ens queden encara per enderrocar!

No podem rebaixar la dona, com pretenien fa segles alguns dels sants pares de l’església, a ser l’ambaixadora del maligne sobre la terra, com tampoc posar-la dalt d’un pedestal. L’home i la dona han d’estar al mateix nivell, ja que no pots estimar algú (que també vol dir valorar) si no el consideres igual que tu. Crec que era Saint-Exupéry qui afirmava que l’amor consistia no a mirar-se als ulls, ans mirar tots dos, l’un al costat de l’altre, en la mateixa direcció, compartint un projecte comú.

Evidentment, per una aventura amorosa, les regles de joc canvien i aleshores apareixen les màscares, la simulació, les estratègies i tota la maquinària guerrera. Però per a una relació duradora, hem de recordar els que cantava en Raimon en el poema “Treballaré el teu cos”: “Ens farem, serem junts, en l’únic camí nostre, font i mar, terra i arbre, l’únic camí cert, el difícil camí d’amor on som junts tu i jo”.

Les dones han sortit al carrer, però no n’hi ha prou. Cal una acció intensa, persistent, perllongada, inacabable. I la lluita s’ha de dirimir dins cada llar. Les revolucions no serveixen per a res si, a la pràctica, seguim entestats en les nostres certeses inamovibles. Ens cal el dubte nodridor, la dialèctica profitosa, la capacitat de canviar les velles rutines, els vells estereotips. Vull acabar amb un conte curt de García Márquez que il·lustra a la perfecció les meves paraules. En aquest cas, l’estil normalment barroc de l’escriptor colombià sorprèn per la seva nuesa.

Un savi està cavil·lant dins el seu laboratori amb la vana pretensió d’arreglar el món. Se li acosta el seu fill de sis anys amb el propòsit d’ajudar-lo. El savi engega el seu fill a dida, tot dient-li que no el molesti, que està ocupat en un quefer molt transcendent. Però el nen insisteix i al savi se li acut una manera per tenir-lo entretingut. Agafa una revista on hi ha una pàgina amb el mapa del món, l’arrenca i la trosseja en mil bocins. Després li dóna al seu fill una cinta adhesiva i li diu que recompongui el mapa totalment esquinçat. El nen se’n va i el savi pot continuar amb les seves elucubracions. Sap que el nen no té ni la més mínima noció de geografia per refer el trencaclosques. Però, sorprenentment, al cap de dues hores arriba el nen amb el mapa totalment recompost. El pare no s’ho pot creure! És irracional, és impossible!

- Però, com ho has fet? –pregunta, perplex.

- Molt fàcil, pare. Quan has estripat el full, he vist que darrere hi havia una il·lustració del cos humà. Això sí que m’ho conec. He girat tots els trossos i he muntat l’home. Si construeixes l’home, podràs construir el món sencer.