Resistència és una d’aquelles paraules que no ens deixa mai indiferents. Sigui per afinitat o per rebuig, sabem que a aquestes onze lletres les acompanyen grans passions sovint vinculades a moviments antifeixistes, anticolonialistes, sindicalistes o de defensa del territori.

En el nostre entorn, encunyar la paraula resistència ens porta imatges de clandestinitat, punys alçats i pamflets apel·lant a la sobirania popular. Imatges que a priori tendim a titllar de progressistes, però que, si ens hi fixem bé, la seva gènesi és essencialment conservadora, ja que persegueix la preservació d’un status quo que es veu amenaçat.

Personalment, haig d’admetre que mai m’ha entusiasmat aquesta paraula. Sempre he cregut que el moviment que val la pena és aquell que lluita per assolir nous drets i no només quedar-se on estem. Tot i això, els temps que vivim no són qualsevol i fa pocs dies una conversa improvisada al tren em va obrir els ulls en aquest sentit.

Era un home entr e 75 i 85 anys de mirada càlida, però expressió crispada. Em va demanar si era espanyol, però vaig intuir ràpidament que l’única resposta que buscava era comprovar que davant hi tenia algú amb qui poder trencar la soledat que l’acompanyava des de feia temps. Em deia que mirava la televisió 10 hores en una jornada i que cada dia ho veia tot més magre. No eren les cataractes ni els estralls de l’edat, sinó la perspectiva històrica que només la gent de la seva quinta són capaços de posseir.

El que em va impactar més dels 20 minuts de conversa que vam tenir no van ser els seus arguments (molts d’ells alliberats de profunditat), sinó una frase que no em puc esborrar de la memòria: “aquests dies sento que puc marxar pitjor de com vaig arribar”.

Em vaig quedar glaçat per dins. No era la primera vegada que sentia l’argument que la creixent repressió de l’Estat per via judicial ens tornava a un passat obscur, però sí que era el primer testimoni directe que m’ho relatava. No podia deixar de pensar en com podia ser la sensació de creure que els teus néts hauran de lluitar les mateixes batalles que has hagut de lliurar tu. En aquell moment la impotència es va convertir en ràbia i la ràbia en la necessitat de superar els esquemes que sempre m’han allunyat de la resistència.

Alerta, no vull dir que compri el seu argument com un fet contrastat, però les percepcions són inqüestionables i els seus efectes són tan reals com els que més. Avui la carta de la por és jugada a Espanya seguint els mateixos esquemes que el mateix Maquiavel va deixar escrits centenars d’anys enrere. És una carta lògica i necessària quan el teu objectiu és recordar el perquè el monopoli de l’autoritat el té l’Estat, però també és una arma de doble fil. La seva efectivitat es nodreix de la divisió ciutadana i perd sentit quan aquesta és capaç d’autosotmetre’s a un consens col·lectiu.

És en aquest punt on veig útil i necessària la resistència. Una resistència que es fonamenti en un contracte social compartit per tots aquells que defugen del tarannà autoritari congènit en sistemes de baixa maduresa democràtica. És aquí on l’independentisme no és que pugui trobar aliats, sinó que els ha de trobar.

El moviment de bases més important d’Europa en els últims anys no es pot quedar només amb l’anècdota d’una assemblea, una caixa de resistència i alguns CDRs. Aquests instruments són evidències del valor que té l’acció col·lectiva, però serveixen de poc si no aparquem la batalla de qui té legitimitat per construir estructures d’Estat i comencem a demostrar que som un poble. El nom no fa la cosa, però a les coses se’ls acaba posant a totes nom.

Ja no valen les excuses que se sustenten en la manca de fites compartides amb altres, perquè si no hi són, s’hauran de construir. I han de ser fites fàcilment identificables i assolibles. Fites realistes que apel·lin a la il·lusió i no al sacrifici. Ja n’hi ha prou de perseguir només allò que no ens deixen fer. Hem demostrat amb escreix que tenim potencial per fer grans coses i cada vegada que insistim en quimeres impossibles no fem més que evidenciar la nostra condició de súbdits a uns esquemes que no fem més que reforçar amb batalles perdudes.

Farien falta més d’unes línies per proposar quina ha de ser aquesta fita compartida. En aquests moments no tinc la menor intuïció de què uniria la societat catalana i precisament això és símptoma evident de l’allunyat que estem d’aquest punt. No obstant això, sí que sé que si l’objectiu és resistir contra el revers democràtic d’Estats amb tics autoritaris, tot poble que demostri la capacitat de passar comptes amb els seus dirigents fora de l’àmbit judicial, serà capaç d’erigir-se com a un ferm candidat a ser reconegut. Som capaços de fer-ho?

Visca la resistència!