Tintin i els CDR
El primer dijous d’aquest mes d’abril, després de la decisió del Tribunal alemany, l’estat espanyol va tenir a les seves mans la gran oportunitat de deixar de fer el ridícul internacional més estrepitós de la seva història. Aquell dia li varen caure dues estocades memorables, una venia del país de Johann Sebastian Bach, de la República Federal d’Alemanya; la segona, de la terra que va inspirar a Georges Remi (Herge) a crear el millor reporter del s. XX, del Regne de Bèlgica.
Aquestes dues bufetades jurídiques varen posar i posen davant el mirall a l’estat espanyol i a la seva justícia. Una justícia segrestada per la política, una política que a l’hora, està en mans d’una colla de corruptes i compradors de títols universitaris que oscil·len entre la dreta del PSOE i l’extrema dreta del PP i Ciutadans. Cap dels tres partits, ni els del Règim ni els de la suposada “regeneració” es mouen ni un mil·límetre del nacionalisme espanyol del s. XIX.
Mig món ho tenia clar, avui ja en són uns quants més: La decisió del tribunal alemany dinamita i fes esclatar el nucli de la causa que instrueix el jutge Lamela. I no només això, avui queda clar que l’estat espanyol i els seus servidors no busquen justícia, busquen venjança.
La realitat, però, sempre supera la ficció. Cinc dies després que el tribunal germànic dictaminés que la violència imputada a Carles Puigdemont, no era tal per extradir-lo en relació al suposat delicte de sedició, la Guàrdia Civil senyala, acusa i deté a Tamara Carrasco, i posa als CDR’s en el punt de mira, acusats de terrorisme i rebel·lió.
És una vergonya monumental que aquest estat senil banalitzi el terrorisme per criminalitzar el procés.
Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, més enllà de si volem o no la llibertat política del país, som els qui vàrem viure l’atemptat del passat 17 d’agost, els qui vàrem patir l’atemptat d’Hipercor o el de la caserna de Vic, som els qui ens hem solidaritzat sempre amb tots els atemptats terroristes fossin on fossin. Érem molts, els independentistes, que aquell 10 de juliol de 1997 vàrem omplir el Passeig de Gràcia de la ciutat Comtal, exigint l’alliberament del regidor d’Ermua, Miguel Ángel Blanco.
Aixecar una barrera o tallar una carretera no és un delicte de rebel·lió ni de terrorisme; el que potser es podria titllar de rebel·lió és rescatar bancs i deixar tirades les persones, és ser fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos.
Des d’aquí vull donar tot el suport i l’escalf del món als companys ripollesos electes citats a declarar, el dijous 26 d’abril al Jutjat de Ripoll: Roger, Carme, Núria, Santi i Mariona, no esteu sols perquè tots som CDR.
El relat de l’estat espanyol i de les seves clavegueres s’escapça a marxes forçades mentre el món segueix reconeixent, evidències tals com, que “la Tocata i fuga en re menor” de J.S. Bach i que “El Lotus Blau” (Les aventures de Tintín) són obres cabdals i que el procés d’alliberament nacional que viu Catalunya és tant cívic com pacífic.
Aquestes dues bufetades jurídiques varen posar i posen davant el mirall a l’estat espanyol i a la seva justícia. Una justícia segrestada per la política, una política que a l’hora, està en mans d’una colla de corruptes i compradors de títols universitaris que oscil·len entre la dreta del PSOE i l’extrema dreta del PP i Ciutadans. Cap dels tres partits, ni els del Règim ni els de la suposada “regeneració” es mouen ni un mil·límetre del nacionalisme espanyol del s. XIX.
Mig món ho tenia clar, avui ja en són uns quants més: La decisió del tribunal alemany dinamita i fes esclatar el nucli de la causa que instrueix el jutge Lamela. I no només això, avui queda clar que l’estat espanyol i els seus servidors no busquen justícia, busquen venjança.
La realitat, però, sempre supera la ficció. Cinc dies després que el tribunal germànic dictaminés que la violència imputada a Carles Puigdemont, no era tal per extradir-lo en relació al suposat delicte de sedició, la Guàrdia Civil senyala, acusa i deté a Tamara Carrasco, i posa als CDR’s en el punt de mira, acusats de terrorisme i rebel·lió.
És una vergonya monumental que aquest estat senil banalitzi el terrorisme per criminalitzar el procés.
Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, més enllà de si volem o no la llibertat política del país, som els qui vàrem viure l’atemptat del passat 17 d’agost, els qui vàrem patir l’atemptat d’Hipercor o el de la caserna de Vic, som els qui ens hem solidaritzat sempre amb tots els atemptats terroristes fossin on fossin. Érem molts, els independentistes, que aquell 10 de juliol de 1997 vàrem omplir el Passeig de Gràcia de la ciutat Comtal, exigint l’alliberament del regidor d’Ermua, Miguel Ángel Blanco.
Aixecar una barrera o tallar una carretera no és un delicte de rebel·lió ni de terrorisme; el que potser es podria titllar de rebel·lió és rescatar bancs i deixar tirades les persones, és ser fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos.
Des d’aquí vull donar tot el suport i l’escalf del món als companys ripollesos electes citats a declarar, el dijous 26 d’abril al Jutjat de Ripoll: Roger, Carme, Núria, Santi i Mariona, no esteu sols perquè tots som CDR.
El relat de l’estat espanyol i de les seves clavegueres s’escapça a marxes forçades mentre el món segueix reconeixent, evidències tals com, que “la Tocata i fuga en re menor” de J.S. Bach i que “El Lotus Blau” (Les aventures de Tintín) són obres cabdals i que el procés d’alliberament nacional que viu Catalunya és tant cívic com pacífic.