Escrit aquestes ratlles el dimarts dia 17, a la tarda, quan el nostre president Carles Puigdemont es troba a Alemanya, lliure, de moment. Dic això perquè com heu pogut comprovar les coses amb poques hores poden canviar radicalment. Si no recordo malament, parlava en aquest setmanari que els partits independentistes ho tenien malament. Quan el president es trobava empresonat, no calia perdre l’esperança i no defallir per molts motius. Però, per a mi, el més important és la dignitat dels catalans i de les catalanes, siguin independentistes o no perquè, ara, això també va de democràcia.

També deia que a Europa s’obria una escletxa. Digues-me il·lús, però jo encara hi crec i també he de dir que això passa més que pels evidents mèrits nostres pels errors de l’Estat Espanyol.

La paraula guerra a mi no m’agrada gens ni mica, però estem en una guerra i una guerra llarga i llarga i per tant si es lliuren moltes batalles és evident que se’n guanyen i se’n perden. Les armes de l’estat són la justícia i, per tant, la injustícia. Art i part. Nosaltres som nosaltres i vull dir ciutadans, joves, grans, treballadors, funcionaris, empresaris, botiguers, sindicats, etc. com es va demostrar diumenge passat a Barcelona.

I una última reflexió. Vosaltres creieu que algú a Europa pot entendre que en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, dos homes que sempre havien dit calma i res de violència, estiguin des de fa sis mesos en presó preventiva sense sentència? Bé i aprofito per dir: senyors d’En Comú podem, de veritat voleu viure, encara, en un estat així?, a on el cap d’estat, a més, surt a la televisió i ens amenaça en lloc de fregar el vidre.

Si us plau, siguem conseqüents i seriosos.