Tu o jo. Llaç groc o bandera de Tabàrnia. Això volen que sigui Catalunya. Qui? Ja sabeu qui. I es tracta que el veí sigui l’enemic. Tota la vida hem tingut un veí del Madrid, que llençava petards cada cop que els blancs guanyaven una Champions. O els que quan Iniesta va marcar un gol en una final (al Mundial) es van trencar la camisa i van posar la ‘rojigualda’ al balcó. Som veïns, tots.

No vull cap enemic. Vull debatre, discutir. Però no vull que ningú em digui res per portar el llaç groc, perquè mira noi, tinc amics a la presó. I tal com anem, potser encara hi haurà més. I jo no tinc res a dir a algú que porta una samarreta d’Espanya. La vida no es pot ‘futbolitzar’. No hi ha blanc i negre: tot és gris. La convivència i la diferència d’opinions són una mateixa cosa.

No acostumo a citar a Noam Chomsky, però ell digué que la manera intel·ligent de mantenir la gent passiva i obedient és limitar el marc d’opinió, i això només permet un debat molt animat dins d’aquest espectre. O sigui, que si ens enquadren en el debat dels enemics ens encendrem, i sent un debat fals: perquè no som enemics. Em direu que un independentista i un espanyolista no tenen res a veure. Jo crec que sí, i molt. En el fons hi ha la idea de voler que el teu país, o sigui la teva gent, visqui millor i pugui tenir esperances i somnis. Ara bé, si en això no ens posem d’acord hi haurà qui voldrà crear enemics, i això ens farà ben idiotes.