ETA, punt final a l’última organització terrorista d’Europa
Aquesta passada setmana hem viscut (amb semblant rebombori en els mitjans de comunicació com indiferència per la major part de la població) el capítol final d’ETA. Aquesta organització de lluita armada havia estat creada el 31/07/1959 i la seva última víctima mortal va ser un gendarme francès un ja llunyà març de l’any 2010.
El relat oficial ens ha parlat exclusivament d’organització criminal, de banda mafiosa, dels morts d’un bàndol, del sofriment causat. Dades certes, sí, però obviant que en els 69 anys de vida de l’organització, aquesta ha estat força més que això. El discurs oficial que s’ha fet córrer, omet massa coses per a donar-li el vistiplau incondicional. Si fem una mica d’història veurem que ETA ha estat molt més que la banda criminal que tant baladregen.
Crec que és convenient recordar que ETA va néixer en ple franquisme, quan el país es dessagnava dessota la bota d’una dictadura criminal que havia afusellat milers de persones i que en aquells anys continuava matant amb delectança. Entenc que no és balder recordar que en aquell període de foscor, era prou habitual que opositors al Régimen una vegada detinguts «caiguessin» escales avall o és «despenyessin» per les finestres de les comissaries. I recordar que s’ajusticiava a presos només per la seva filiació política. A tall d’exemple, el dirigent comunista Julian Grimau va ser executat el 20/4/63 fent cas omís dels centenars de milers de telegrames que arribaren d’arreu del món demanant clemència al dictador, a un govern del qual en formava part un tal Manuel Fraga Iribarne després president fundador del PP que mai va expressar penediment per haver signat el enterado preceptiu a les execucions.
No em costa gaire fer avinent que en aquells anys d’oprobi, molta gent compartíem que es lluités de cara en contra de tan sanguinària dictadura. No està de més recordar que la primera víctima d’ETA, va ser el torturador confés del Régimen a Guipúscoa el comissari Melitón Manzanas. I que ETA ens va deslliurar del successor designat per Franco com a futur cap del gobierno. D’un tèrbol almirall de nom Carrero Blanco.
La mort del Dictador i l’arribada de la subsegüent democràcia (per molt condicionada que fos) va significar un punt d’inflexió que l’organització terrorista poc va saber dimensionar. Amb el pas del temps va deixar-se caure per un pendent que els va abocar a cometre crims execrables que cap persona de bé podíem entendre. Semblava talment que es delitessin disparant-se repetidament trets als mateixos peus. És obvi que el disbarat d’Hipercor (19 de juny de 1987) els va comportar la pèrdua de la major part de les moltes simpaties que tenien a Catalunya les quals havien estat expressades amb els 39.692 vots que Herri Batasuna havia obtingut en les eleccions europees fetes tot just nou dies abans.
Després ETA va protagonitzar accions igual d’incomprensibles com l’atemptat de Vic amb cinc víctimes infantils, l’assassinat de Gregorio Ordoñez, el segrest d’Ortega Lara, el recaragolat crim en la persona de Miguel Angel Blanco... Accions que restaren com a exponents clars que el grup havia anat evolucionat vers una banda mafiosa, havent perdut el nord i qualsevol resta d’humanitat, anant contra tothom, incapacitats per adonar-se que eren abocats a un final ignominiós. A la desfeta inapel·lable.
Arribats aquí cal centrar-se en una percepció concreta. El govern espanyol aquests últims anys s’ha vantat d’haver derrotat a ETA. Jo no crec que l’Estat Espanyol pugui exhibir-ho com una gran victòria. Entenc que, ras i curt, ETA es va deixar anar morint d’inanició.
Intentaré explicar-me documentalment. Cal recordar que en el decurs de la segona meitat del segle XX actuaven per tot Europa diverses organitzacions terroristes d’extrema esquerra les quals portaren a terme un fotimer de crims i assassinats. El cert és que a Alemanya van acabar aviat amb la banda dels Bander-Meinhof els quals es van dissoldre definitivament l’any 1997. A Itàlia, les Brigades Roges van finar l’any 2003. L’IRA Irlandès -que ha estat qui més morts va acumular- va pactar el seu final el 2005. A Catalunya Terra Lliure també havia deixat la lluita armada per passar a l’acció política l’any 1995. ETA doncs ha estat, amb diferència, l’última organització terrorista europea que ha posat fi a la seva singladura. On rau doncs l’èxit de l’Estat Espanyol?
Només cal veure les cares de pomes agres que davant l’anunci han posat els actuals governants espanyols, o la histèria incontrolada amb què han entomat la notícia els mitjans de comunicació de Madrid, per deixar palès que d’èxit res. Com s’explica? Doncs que de fa segles, el decadent imperi espanyol només es troba a gust pledejant amb la dissidència (i a la llarga perdent sempre) si pot utilitzar violència entremig. Quan es tracta de raonar, d’argumentar, de tractar, de pactar amb els seus colonitzats, poc sap com posar-s’hi. O si no com s’explica que en comptes de celebrar la fi d’ETA els poders espanyols mostrin ràbia i compunció tot esbombant anuncis de prosseguir contra els seus presos amb duresa extrema?
Certament, el tema dona per una dissecció amb més profunditat que no és possible fer des d’aquest escrit. Que consti que jo sí que m’alegro que agents internacionals hagin tret aquest cadàver de la nevera per donar-li definitiva sepultura. Malauradament, però resto convençut que la ràbia i la frustració que els acords han generat en els poders espanyols ho compensaran fotent-nos encara més llenya als catalans. Escarmentats prou que ho estem.
El relat oficial ens ha parlat exclusivament d’organització criminal, de banda mafiosa, dels morts d’un bàndol, del sofriment causat. Dades certes, sí, però obviant que en els 69 anys de vida de l’organització, aquesta ha estat força més que això. El discurs oficial que s’ha fet córrer, omet massa coses per a donar-li el vistiplau incondicional. Si fem una mica d’història veurem que ETA ha estat molt més que la banda criminal que tant baladregen.
Crec que és convenient recordar que ETA va néixer en ple franquisme, quan el país es dessagnava dessota la bota d’una dictadura criminal que havia afusellat milers de persones i que en aquells anys continuava matant amb delectança. Entenc que no és balder recordar que en aquell període de foscor, era prou habitual que opositors al Régimen una vegada detinguts «caiguessin» escales avall o és «despenyessin» per les finestres de les comissaries. I recordar que s’ajusticiava a presos només per la seva filiació política. A tall d’exemple, el dirigent comunista Julian Grimau va ser executat el 20/4/63 fent cas omís dels centenars de milers de telegrames que arribaren d’arreu del món demanant clemència al dictador, a un govern del qual en formava part un tal Manuel Fraga Iribarne després president fundador del PP que mai va expressar penediment per haver signat el enterado preceptiu a les execucions.
No em costa gaire fer avinent que en aquells anys d’oprobi, molta gent compartíem que es lluités de cara en contra de tan sanguinària dictadura. No està de més recordar que la primera víctima d’ETA, va ser el torturador confés del Régimen a Guipúscoa el comissari Melitón Manzanas. I que ETA ens va deslliurar del successor designat per Franco com a futur cap del gobierno. D’un tèrbol almirall de nom Carrero Blanco.
La mort del Dictador i l’arribada de la subsegüent democràcia (per molt condicionada que fos) va significar un punt d’inflexió que l’organització terrorista poc va saber dimensionar. Amb el pas del temps va deixar-se caure per un pendent que els va abocar a cometre crims execrables que cap persona de bé podíem entendre. Semblava talment que es delitessin disparant-se repetidament trets als mateixos peus. És obvi que el disbarat d’Hipercor (19 de juny de 1987) els va comportar la pèrdua de la major part de les moltes simpaties que tenien a Catalunya les quals havien estat expressades amb els 39.692 vots que Herri Batasuna havia obtingut en les eleccions europees fetes tot just nou dies abans.
Després ETA va protagonitzar accions igual d’incomprensibles com l’atemptat de Vic amb cinc víctimes infantils, l’assassinat de Gregorio Ordoñez, el segrest d’Ortega Lara, el recaragolat crim en la persona de Miguel Angel Blanco... Accions que restaren com a exponents clars que el grup havia anat evolucionat vers una banda mafiosa, havent perdut el nord i qualsevol resta d’humanitat, anant contra tothom, incapacitats per adonar-se que eren abocats a un final ignominiós. A la desfeta inapel·lable.
Arribats aquí cal centrar-se en una percepció concreta. El govern espanyol aquests últims anys s’ha vantat d’haver derrotat a ETA. Jo no crec que l’Estat Espanyol pugui exhibir-ho com una gran victòria. Entenc que, ras i curt, ETA es va deixar anar morint d’inanició.
Intentaré explicar-me documentalment. Cal recordar que en el decurs de la segona meitat del segle XX actuaven per tot Europa diverses organitzacions terroristes d’extrema esquerra les quals portaren a terme un fotimer de crims i assassinats. El cert és que a Alemanya van acabar aviat amb la banda dels Bander-Meinhof els quals es van dissoldre definitivament l’any 1997. A Itàlia, les Brigades Roges van finar l’any 2003. L’IRA Irlandès -que ha estat qui més morts va acumular- va pactar el seu final el 2005. A Catalunya Terra Lliure també havia deixat la lluita armada per passar a l’acció política l’any 1995. ETA doncs ha estat, amb diferència, l’última organització terrorista europea que ha posat fi a la seva singladura. On rau doncs l’èxit de l’Estat Espanyol?
Només cal veure les cares de pomes agres que davant l’anunci han posat els actuals governants espanyols, o la histèria incontrolada amb què han entomat la notícia els mitjans de comunicació de Madrid, per deixar palès que d’èxit res. Com s’explica? Doncs que de fa segles, el decadent imperi espanyol només es troba a gust pledejant amb la dissidència (i a la llarga perdent sempre) si pot utilitzar violència entremig. Quan es tracta de raonar, d’argumentar, de tractar, de pactar amb els seus colonitzats, poc sap com posar-s’hi. O si no com s’explica que en comptes de celebrar la fi d’ETA els poders espanyols mostrin ràbia i compunció tot esbombant anuncis de prosseguir contra els seus presos amb duresa extrema?
Certament, el tema dona per una dissecció amb més profunditat que no és possible fer des d’aquest escrit. Que consti que jo sí que m’alegro que agents internacionals hagin tret aquest cadàver de la nevera per donar-li definitiva sepultura. Malauradament, però resto convençut que la ràbia i la frustració que els acords han generat en els poders espanyols ho compensaran fotent-nos encara més llenya als catalans. Escarmentats prou que ho estem.