Va ser el Sant Jordi de les roses grogues. El Sant Jordi d’un poble que no deixava de celebrar la festa, però amb la consciència que aquesta vegada no podia ser ben igual que les altres perquè no hi érem tots. Les roses grogues que des de bon matí oferíem a la parada d’Òmnium Ripollès, a la plaça de Sant Eudald, i a totes les que hi havia escampades per Catalunya, eren un símbol. Com les roses que ens regalem cada any, allò que importava no era el valor material, ni tan sols la recaptació destinada a la caixa de solidaritat. El que de debò importava era el significat que contenia la rosa. El dia va ser una desfilada de vivències: aquells que ja havien comprat la rosa vermella en una altra parada però volien la groga “perquè avui se n’han de comprar dues”. Aquells familiars d’una exiliada que, en el fons, la volien perquè era una manera de sentir-se a prop d’una persona estimada que tenen lluny. Aquells joves que sortien de classe i s’acostaven demanant quan valia, perquè la butxaca no va gaire plena, però se la quedaven.... i demanaven domassos dels presos polítics, i llaços (sap greu, no en teníem!) i, si més no, ens deien que “ens en sortirem”, o ens ensenyaven el carnet de soci recent, un d’aquests més de sis-cents socis que ja tenim al Ripollès.

A mitja tarda, ja no ens quedaven roses, i n’havíem encarregades dues-centes! S’havien acabat les roses grogues, però no la solidaritat ni l’esperit de resistència ni l’esperança de futur. Un poble que és capaç de fer aquests petits grans gestos, és un poble que no es doblega fàcilment. Seguirem. Fins que els presos puguin sortir lliures, fins que els exiliats puguin tornar. I més enllà.