La Marina apaga el llum i es disposa a dormir. Tanmateix ella sap que la son trigarà i, com cada nit, ella repassarà a les palpentes, un rere l’altre, tota la rècula dels fets del dia, un costum adquirit de ben petita, potser la conseqüència lògica d’una educació religiosa molt exigent. La jornada ha estat especialment malaguanyada. Com a preludi de l’odissea que l’esperava, el despertar anguniat després d’una nit curulla de malsons i amb la perspectiva d’un examen, a primera hora, amb els nervis a flor de pell. Sabeu el que és que hagis estudiat de valent els continguts de la teva matèria preferida, en aquest cas la història i que, a l’hora de la veritat, els conceptes s’entrebarregin, no sàpigues descabdellar el fil que tan bé havies ordit i que se’n vagin en orris tots els esforços esmerçats? Això és el que li ha passat, sense pal·liatius. Després a l’hora del pati, una altra decepció: descobrir que el xicot a qui tu t’has confiat plenament, a cor obert, qui t’ha fet somiar les darreres setmanes amb un possible camí de roses, que no et pots treure del cap en cap moment del dia, estigui flirtejant amb una altra noia de la classe i copsar en els seus ulls de peix bullit una espurna de passió insospitada? I per acabar d’adobar aquest matí de despropòsits, haver hagut de cedir amablement a la professora el teu mòbil, perquè havia sonat de manera impròpia durant la classe de llengua? La Marina és curosa, però aquesta vegada s’havia oblidat de silenciar-lo després d’haver trucat a la Sònia, la seva millor amiga, que està reclosa a casa a causa d’una conjuntivitis vírica altament contagiable.

A casa, l’esperava un plat de macarrons que havia d’escalfar al microones i cruspir-se’l tota sola dins una cuina inhòspita. El pare i la mare, ells rai, absents, cadascú a la seva bola, escenificant amb malícia el mal rotllo que des de fa uns mesos és l’únic guió de la seva malmesa relació. Una tarda plena de cabòries, de menjades d’olla, de propòsits insensats, dins la soledat moblada de la seva cambra, tot escoltant una música desmaiada per acabar d’ensorrar-se.

Però el que l’ha acabat d’enfonsar-me, aquella goteta de res que fa que tot trontolli, ha estat una imatge que ha vist al telenotícies vespertí. La Marina està curada d’espants, ha estat vacunada a tota mena d’imatges colpidores que la televisió enfila per incrementar els seus nivells d’audiència, però aquesta vegada, per associació d’idees, el que ha vist l’ha irritada. Feien un reportatge de la darrera sessió del Congrés de Diputats i, a més de constatar la quantitat de seients buits (hi ha potser un servei específic, com el que ofereix el seu IES, per notificar, als votants que els han escollit, l’absència a l’àgora dels polítics electes?), quan la Martina ha vist molts diputats amb el mòbil a la mà, mentre el ponent de torn s’esgargamellava a la tribuna exposant els seus arguments. La Martina ha sentit dintre seu com si quelcom es trenqués, com quan un mirall s’esmicola en mil bocins.

Com podem convèncer els joves si nosaltres som els primers que no practiquem les normes que estipulem? Com arribar a fer digerible a les noves generacions aquesta doble moral que exercim sense miraments? Quin exemple estem oferint a aquells que hauran de gestionar en un futur el món que els estem deixant en herència?

La Martina cluca els ulls i s’imposa l’oblit que concedeix momentàniament la son. Amb el cor encongit, només espera que, després del trasbals diürn, els nans que habiten en el seu subconscient no es vulguin afegir a la festa i no l’aboquin als laberints angoixants dels malsons nocturns.