La definició diu: Actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes socials, amb la intenció de fer-se veure. I jo li dic tonteria i immaduresa. Passa a totes les edats i a totes les condicions. Encara recordo quan el meu pare em feia anar a la botiga de fotografia a revelar els carrets. I em preguntaven allò de “com ho vols? ‘Brillo’ o ‘mate’?” Sempre responia ‘brillo’, perquè semblava que hauria de quedar millor.

Doncs amb això de les fotos fetes a un mateix, amb aquella cara de lluç, i aquell braç que es veu, i la papada i tot malament, hem arribat a un punt vergonyant d’auto-pornografia. Cal posar tants cops la nostra cara a les xarxes socials? Heu vist les ganyotes que fem? Jo no surto gaire bé a les fotos, ni als vídeos, i al natural tampoc sóc cap gran cosa, però és que a més tinc cura de la meva imatge. Perquè un cop al ciberespai això ja no és teu, és d’internet, i fa una mica de por. 

El postureig ha arribat a tal nivell que hi ha qui va a les presons espanyoles a visitar els nostres presos polítics i es fa fotos. Una cosa així: “ei, estic davant d’Alcalá-Meco i tot va super bé, visca”. Ostres, no ho acabo de veure. Vull dir que al final no sé de què va la foto. I no parlo només de les de les presons. M’estàs explicant què fas o em vols explicar una altra cosa? El postureig ha esdevingut propaganda personal, i com a tal té poc interès. Feu-vos fotos, i tant, però que siguin per dir alguna cosa.