L’estat espanyol ja no té gairebé poder legislatiu i l’executiu està en mans de la sala segona del tribunal suprem. Potser per això tampoc no existeix cap debat ciutadà sobre qüestions importants i sensibles que alguns grups polítics es proposen tirar endavant en aquell parlament oblidat. Un exemple és el de l’eutanàsia o del suïcidi assistit. Tal volta perquè és una situació que alguns han viscut de prop, o perquè es planteja sovint en les converses, pot ser útil anar-se’n fent una opinió.

Començaré per dir que estic a favor d’una acció legislativa en aquest sentit. Fa ja molts anys vaig manifestar-ho en algun article i cada cop me n’he anat convencent més. Això no contradiu que he intentat sempre fer recapacitar les persones que veig abocades a decisions extremes, però també crec que pel respecte que em mereixen no se’ls pot tancar una porta que sol està carregada de dignitat. Si volem un món en el qual l’humanisme, la llibertat, la democràcia i la solidaritat amb els febles tinguin algun valor, el respecte a la determinació de cadascú ha de ser fonamental. El gran sentit de lluitar contra les malalties és estalviar-nos patiments. La malaltia no és, en ella mateixa, un fet absolut sinó que s’ha de vincular a individus concrets. Fins i tot el desig o no de viure és personal i lliure.

La cultura de cada país, per no dir la influència de les religions, ha condicionat des de sempre l’acceptació o el rebuig de l’eutanàsia o del suïcidi. Entre nosaltres, han tingut mala premsa. Tot i això, avui en dia, el dret a accedir-hi té una opinió a favor molt majoritària a Europa. La diferenciació entre els dos conceptes és sovint ambigua. Diguem que en el cas del suïcidi, és un mateix qui s’aplica el tractament terminal i en el de l’eutanàsia vindria externament. Respecte del primer, que no se’n faci propaganda no vol dir que no existeixin força casos de persones que es desplacen, sobretot a Suïssa, a cercar-lo. Hi ha associacions que s’hi dediquen i que adrecen els interessats a centres de Zurich o de Berna. La legislació d’aquell país no impedeix que puguin existir i ha portat la pràctica a ciutadans de diferents llocs del continent. Les persones que s’hi volen sotmetre de vegades ja ho han intentat, i fracassat, pel seu compte. La preparació dura uns tres mesos, els serveis solen estar reservats a persones adherides a l’associació de què es tracta, el contacte pot ser postal i s’esbrina que la determinació hagi estat presa personalment. El coneixement de l’associació sol provenir d’un metge o servei, s’investiga sobre si els tractaments als quals ha estat sotmès l’interessat, en el cas de malalties greus, han estat suficients, se n’estudia la personalitat i els antecedents, juntament amb la informació mèdica. Se sotmet al criteri d’un metge independent. Si tot s’avé amb al protocol es dóna llum verda provisional i es contacta amb els familiars. A la fi, se’l rep al centre on es portarà a terme el suïcidi acompanyat. Té lloc una entrevista en la qual es convida a repensar-s’hi. Si la decisió és ferma, el personal de l’associació responsable posa a les mans del suïcida un vas amb el verí, que se l’ha de beure per ell mateix amb l’ajut d’una palleta. Se li pot aguantar el vas però no inclinar-l’hi cap a la boca. Es comprova la mort pels mètodes habituals. Tot el que he descrit ho conec per algun cas que se m’ha explicat, però qualsevol lector ho pot trobar a internet.

Tot això ho explico perquè passa cada dia i saber-ho no crec que sigui dolent. Tenim una gran tendència a defugir les qüestions incòmodes. En el cas de l’eutanàsia, amb ple discerniment per part del pacient, amb un desig de morir persistent del qual s’han d’excloure les persones properes i, fins i tot, el mateix metge, amb uns antecedents mèdics i psicològics adients que porten al malalt a la convicció d’una vida ja complerta, davant de malalties inguaribles que ocasionen sofriment en forma de dolor o d’incapacitat, que no es poden alleujar, la voluntat lliure i reflexionada del malalt hauria de prevaldre sobre cap altra. Que no fos producte de pressions externes és el que s’hauria de legislar, per evitar induccions espúries o abusos.
Pensar-hi, fer-se’n un parer i moure la societat no és dolent. En qualsevol cas, ningú estarà mai obligat a posar-ho en pràctica per a un mateix si no ho desitja.