Aquest any per motius de feina no m’ha sigut possible escriure tant com hagués volgut. Això no vol dir que no hagi tingut opinió sobre els esdeveniments de tot el que ha passat a Catalunya des de l’estiu.

Han passat moltes coses, la majoria d’una gravetat i importància notable i que han deixat de manifest les grans mancances que té l’estat espanyol pel que fa a separació de poders, respecte als drets humans i, fins i tot, respecte a la seva pròpia identitat i diversitat. Negant sempre tota possibilitat de solucionar qualsevol problema mitjançant la negociació i el diàleg.

I ja li ha anat bé, la majoria de persones de l’estat de fora de Catalunya veu bé totes les actuacions i no només no s’indignarà sinó que en molts casos cridarà “a por ellos”. No tothom, cert. Però la part que no li sembla bé és, per ara, força silenciosa. També s’ha de dir que aquí tampoc ens hem posat gaire les mans al cap per les situacions que han passat fora de Catalunya, com per exemple l’empresonament dels tres joves d’Altsasu. O les morts dels immigrants a la frontera de Tarajal després de ser disparats amb bales de goma per la guàrdia civil.

Amb això no pretenc justificar res, però sí que vull fer veure que en molts casos la persona humana (amb independència d’on sigui) té una tendència a ignorar tot allò que no l’afecti directament. Potser a algú li sorprèn que a Europa no es faci gran cosa. Les suposades “grans victòries” judicials de l’independentisme als tribunals belgues i alemanys, són més una incompetència per part de la justícia espanyola de demanar les coses d’una manera inadequada, que no un suport a la causa. Ens pot fer riure i agradar-nos, per mi és un error il·lusionar-se amb què faran alguna cosa més.

Però sabíem que la UE no mouria un dit, s’han rebut suports, és evident, però en el major dels casos s’han rebut suports de gent ja convençuda per situacions nacionals semblant en país d’origen o per una ideologia dialogant i de respecte als drets humans. Al gruix de població, com ja he dit anteriorment, li està bé no fer res, potser s’interessen, potser pregunten, potser no entenen res. Però no demanaran actuacions per part de la UE, altres problemes té, que per altra banda tampoc atén.

Ara bé, tot això ja ho sabíem. No podem jugar la carta, que no esperàvem que s’actués així. Tota actuació per part de l’estat espanyol i de la UE era esperable, no d’un estat o institució democràtica, era esperable de l’estat espanyol i de la UE. Hem apostat sabent que teníem cartes més dolentes que l’adversari i ens queixem de la mala sort.

No és veritat dir que un cop proclamada la República això ja estava. No és veritat que es feien estructures d’estat i que tot estava planificat. I ho sabien des del minut u, encara que hagin dit que no. Sabien que no tenien en cap cas capacitat per recaptar impostos eficientment.

I el motiu pel qual s’està fent tot el que fa no és altre que la reafirmació. Els partits independentistes catalans estan dissenyant una sèrie de plans que sabem objectivament que no funcionaran per justificar que la independència és l’única via, quan no tens cap pla per arribar a la independència i ho saps.

Però no diré que el que fan és absurd, té tot el sentit del món. Cada cop la gent està més convençuda de “lo” seu. Hem transformat la política en religió. No necessitem anar cap enlloc, només necessitem dir que hi anem i l’esperança que arribarem, no necessàriament en aquesta vida. I pobre de tu que no hi creguis, perquè si no creus que això funciona, ets un heretge. I això passa a un costat i a l’altre de l’Ebre, l’estat espanyol, al més pur estil orwelià, que les paraules són dolentes, que parlar és dolent i que l’homogeneïtzació nacional i de pensament és alguna cosa no només necessària sinó també desitjable.

Tinc la sensació que avui no estem més a prop de la solució que ahir. Però el que em fa més por és que em temo que ningú té la intenció, ni remota, de voler trobar una solució i que les dues parts del conflicte viuen molt bé en aquesta situació i en treuen un rèdit electoral i religiós, que no polític. Ja que la política es basa a solucionar els problemes, no en la reafirmació.

Potser no només ens cal tenir raó, també ens cal alguna estratègia per aconseguir els nostres objectius. No n’hi ha prou en creure que aquesta existeix o que arribarà...