John Player Special
Sé d’amics que es tatuen a la cama, al braç o a la seva desesperació motius tribals del pacífic, o frases absurdes, sovint amb errors d’ortografia, o declaracions estranyes per dir, suposo, que, en realitat, la vida és un desastre. La despesa de la humanitat en tinta de tatuatges deu ser tan enorme com la imbecil·litat col·lectiva.
Hi ha nits que em desperto alterat, m’alço del llit i camino en el silenci en la foscor només per sentir als peus aquella fredor del mosaic silent que em recorda vagament la meva vida efímera, ínfima, com les rajoles gastades i calentes dels patis andalusos on dones conilles ploren Julio Romero de Torres envoltades d’estornells cridaners, calor fulminant i remots càntics musulmans que criden a orar o a matar.
Hi ha dies que m’agrada caminar a pluja batent, sentir-me xop a l’atmosfera en condensació, però el meu pas errant no aporta gran cosa a la humanitat ni a la meva existència estranya i humida tan a prop d’una infecció viral.
És llavors, no sé ben bé perquè, que em ve al cap una d’aquelles cigarretes John Player Special, llargues, que venien en una caixa prima i esvelta i que em fumava ara fa dècades quan fumar no matava i escoltava amb delit “If you leave now” de Chicago ballant un lent a discoteques que ja no existeixen arrapat a dones que ja no em recorden. A voltes em retruny al cap un reactor antic escalfant turbines a Gibraltar, aculat a Ibèria, vomitant odi químic i soroll en un passat que sovint desdibuixo per fer-me’l més plaent.
Visc aquesta extinció contínua de moments de manera calmada i, si fumés, ara mateix tornaria a encendre un d’aquells John Player Special esvelts i addictius per aspirar el fum dels meus records i sentir-me una mica feliç.
Sé que la be ema ve que em dorm al garatge de casa té somnis teutons, angúnies de revolts tatuats al càrter parit amb acer de la conca de Ruhr i que enyora les carreteres per on passaré dissabte, si no plou, a tota hòstia, com la vida o la mort.
Sempre m’ha fascinat el poder d’evocació que tenen alguns elements de la vida, com les cançons lentes de l’Elton John, les punyeteres magdalenes de Proust o aquella boira tòxica dels John Player Special amb què m’alterava la capacitat de regenerar sensacions, evocar sentiments, llocs i moments com poques altres coses al món.
Sí, quan el temps passa imparable per les nostres vides i ens les malmet sense remei d’una revolada, una cigarreta John Player Special és tan bona companyia com Elton John era a Caribou. Llavors recordo que fumar i recordar poden matar.
Hi ha nits que em desperto alterat, m’alço del llit i camino en el silenci en la foscor només per sentir als peus aquella fredor del mosaic silent que em recorda vagament la meva vida efímera, ínfima, com les rajoles gastades i calentes dels patis andalusos on dones conilles ploren Julio Romero de Torres envoltades d’estornells cridaners, calor fulminant i remots càntics musulmans que criden a orar o a matar.
Hi ha dies que m’agrada caminar a pluja batent, sentir-me xop a l’atmosfera en condensació, però el meu pas errant no aporta gran cosa a la humanitat ni a la meva existència estranya i humida tan a prop d’una infecció viral.
És llavors, no sé ben bé perquè, que em ve al cap una d’aquelles cigarretes John Player Special, llargues, que venien en una caixa prima i esvelta i que em fumava ara fa dècades quan fumar no matava i escoltava amb delit “If you leave now” de Chicago ballant un lent a discoteques que ja no existeixen arrapat a dones que ja no em recorden. A voltes em retruny al cap un reactor antic escalfant turbines a Gibraltar, aculat a Ibèria, vomitant odi químic i soroll en un passat que sovint desdibuixo per fer-me’l més plaent.
Visc aquesta extinció contínua de moments de manera calmada i, si fumés, ara mateix tornaria a encendre un d’aquells John Player Special esvelts i addictius per aspirar el fum dels meus records i sentir-me una mica feliç.
Sé que la be ema ve que em dorm al garatge de casa té somnis teutons, angúnies de revolts tatuats al càrter parit amb acer de la conca de Ruhr i que enyora les carreteres per on passaré dissabte, si no plou, a tota hòstia, com la vida o la mort.
Sempre m’ha fascinat el poder d’evocació que tenen alguns elements de la vida, com les cançons lentes de l’Elton John, les punyeteres magdalenes de Proust o aquella boira tòxica dels John Player Special amb què m’alterava la capacitat de regenerar sensacions, evocar sentiments, llocs i moments com poques altres coses al món.
Sí, quan el temps passa imparable per les nostres vides i ens les malmet sense remei d’una revolada, una cigarreta John Player Special és tan bona companyia com Elton John era a Caribou. Llavors recordo que fumar i recordar poden matar.