Quin any ens espera!
Ja era hora! Per fi ja tenim govern. Per fi s’aixeca el 155. Per fi es qüestiona el lideratge de Rajoy. Per fi l’oposició fa d’oposició. Per fi sembla que tot es tornarà a posar a lloc, però... quin any ens espera al davant?
No serà fàcil. Entrem en el compte enrere. Falta un any per les eleccions municipals, europees i autonòmiques a bona part d’Espanya. Unes eleccions que es poden considerar la veritable menjadora dels partits i que definiran la seva estabilitat organitzativa en els 4 anys vinents. Unes eleccions que marcaran tota la gesticulació que veurem a partir d’ara i que es reserven un possible final sorpresa.
I com comença tot plegat? Doncs comença amb la moció de censura. Una moció, on un PSOE sense res a perdre, ha mogut fitxa esperant a veure si sona la campana. Una moció que ha tornat a posar el PNB en el punt de mira en un mateix mes. Una moció que ens ha permès fer volar coloms una setmana, però que, desenganyem-nos, no arriba enlloc. Gràcies a la moció, el PNB té avui més poder de negociació que ningú i les lleis de la física ens diuen que negociar amb un partit dèbil sempre és més fàcil que fer-ho amb 4 partits ansiosos. A més, pensem-ho bé, Soraya en funcions és una loteria que no interessa a ningú.
A Catalunya el gest també té efectes. La renúncia del vot delegat de Comín (el nou Germà Gordó) era premonitòria que tindríem govern; i no ha defraudat. Finalment, exiliats i empresonats deixaran d’estar en el centre de l’actualitat per poder afrontar la seva dura situació, inundats de litigis, tot esperant un gest per part del govern central. Però aquest gest no arribarà. El nacionalisme espanyol és dels que s’endureix quan es creu vencedor i farà pagar tot el mal rebut. Una bèstia ferida no perdona.
I així, de mica en mica, sota el mantra mediàtic de “recosir Catalunya”, ens adonarem que l’independentisme ha perdut la capacitat de marcar-se blufs o jugades mestres. El nou govern estarà obligat a jugar al possibilisme. Això sí, es reservarà un modest espai per actes simbòlics que, com a bons catalans que som, rememorarem tot el que hem perdut.
Alguns d’aquests actes rebran la calorosa benvinguda de l’extrema dreta espanyola que, cada vegada més, se sent impune per imposar la seva lògica bel·licista. La situació es crisparà i podrà tenir conseqüències destructives, però seran prou curosos perquè només es puguin titllar de simples actes aïllats i així no reactivi la unitat de l’independentisme. Deixarem les trinxeres per tornar a una guerra de desgast on l’ANC s’haurà de reinventar.
En aquest context, la bonica relació entre ERC i PDeCAT s’anirà estrenyent. No, no ho dic amb ironia. Els objectius compartits els uniran. Els primers necessiten trencar amb l’etiqueta d’”independentisme supremacista” que ha provocat el nomenament de Torra i els segons necessiten que JxCat no s’apropiï de les llistes municipals. El resultat pot acabar convergint en un pacte de cavallers en el qual ERC només podrà créixer si renuncia a algunes zones rurals i PDeCAT només podrà refermar-se com a partit si els lideratges locals es vindiquen sota la seva marca.
Amb tot, tornarem a l’escenari estatal. Un escenari on Podemos intentarà treure pit demanant eleccions anticipades. L’excusa la trobaran en allò que ni PP, ni PSOE, ni Ciutadans poden defensar-se: la devaluació de la marca Espanya. Exacte, la mala premsa internacional que ha portat tota la judicialització del procés tard o d’hora es cobrarà el seu càstig. Un càstig al qual caldrà sumar els deutes diplomàtics que té l’Estat per frenar el sobiranisme i les possibles jugades que segur s’ha reservat Puigdemont. Quan els partits estatals desviïn la mirada en els seus problemes interns, Puigdemont desvelarà el seu particular cavall de Troia en clau exterior per recordar a Catalunya i al món que el conflicte existeix i seguirà existint fins que l’Estat no hagi fet alguna concessió.
Aquest gest segur que no el desaprofitarà la CUP. Com a partit municipalista que es considera, posarà tota la carn a la graella per recordar que no es pot ser d’esquerres en l’ambivalència i no es pot ser independentista en el conformisme. Recuperarem la CUP més “rebarrindicativa”. Aquella que farà reflotar els moviments socials diluïts o segregats en el procés d’autodeterminació per posar contra les cordes a tot aquell que vulgui posicionar-se com a opció de govern.
És aquí on Comuns tornaran a la partida. L’independentisme dividit serà l’excusa perfecta per tornar a posar el marc mediàtic electoral en una batalla entre les dues “C”. De Catalunya? No, de Comuns i de Ciutadans, que intentaran aglutinar tot el vot útil plantejant el bell debat d’esquerra-dreta en una conjuntura altament influïda per la política estatal.
I tal dia farà un any. Quan ens preguntarem per primera vegada si és cert que Ciutadans pot passar de 0 a governar en les grans ciutats catalanes. Quan ens adonarem que el 2019 tenim menys drets que al 2015. Quan alçarem el cap per buscar aquells polítics que no pensin en el tacticisme i sí en l’honestedat d’erigir-se com el que són i no com el que volen aconseguir.
En definitiva, ens espera un any intens. Sapiguem-lo gaudir com a bons espectadors, però, sobretot, siguem dignes d’influir-lo com a actors polítics perquè tot torni a ser reescrit.
No serà fàcil. Entrem en el compte enrere. Falta un any per les eleccions municipals, europees i autonòmiques a bona part d’Espanya. Unes eleccions que es poden considerar la veritable menjadora dels partits i que definiran la seva estabilitat organitzativa en els 4 anys vinents. Unes eleccions que marcaran tota la gesticulació que veurem a partir d’ara i que es reserven un possible final sorpresa.
I com comença tot plegat? Doncs comença amb la moció de censura. Una moció, on un PSOE sense res a perdre, ha mogut fitxa esperant a veure si sona la campana. Una moció que ha tornat a posar el PNB en el punt de mira en un mateix mes. Una moció que ens ha permès fer volar coloms una setmana, però que, desenganyem-nos, no arriba enlloc. Gràcies a la moció, el PNB té avui més poder de negociació que ningú i les lleis de la física ens diuen que negociar amb un partit dèbil sempre és més fàcil que fer-ho amb 4 partits ansiosos. A més, pensem-ho bé, Soraya en funcions és una loteria que no interessa a ningú.
A Catalunya el gest també té efectes. La renúncia del vot delegat de Comín (el nou Germà Gordó) era premonitòria que tindríem govern; i no ha defraudat. Finalment, exiliats i empresonats deixaran d’estar en el centre de l’actualitat per poder afrontar la seva dura situació, inundats de litigis, tot esperant un gest per part del govern central. Però aquest gest no arribarà. El nacionalisme espanyol és dels que s’endureix quan es creu vencedor i farà pagar tot el mal rebut. Una bèstia ferida no perdona.
I així, de mica en mica, sota el mantra mediàtic de “recosir Catalunya”, ens adonarem que l’independentisme ha perdut la capacitat de marcar-se blufs o jugades mestres. El nou govern estarà obligat a jugar al possibilisme. Això sí, es reservarà un modest espai per actes simbòlics que, com a bons catalans que som, rememorarem tot el que hem perdut.
Alguns d’aquests actes rebran la calorosa benvinguda de l’extrema dreta espanyola que, cada vegada més, se sent impune per imposar la seva lògica bel·licista. La situació es crisparà i podrà tenir conseqüències destructives, però seran prou curosos perquè només es puguin titllar de simples actes aïllats i així no reactivi la unitat de l’independentisme. Deixarem les trinxeres per tornar a una guerra de desgast on l’ANC s’haurà de reinventar.
En aquest context, la bonica relació entre ERC i PDeCAT s’anirà estrenyent. No, no ho dic amb ironia. Els objectius compartits els uniran. Els primers necessiten trencar amb l’etiqueta d’”independentisme supremacista” que ha provocat el nomenament de Torra i els segons necessiten que JxCat no s’apropiï de les llistes municipals. El resultat pot acabar convergint en un pacte de cavallers en el qual ERC només podrà créixer si renuncia a algunes zones rurals i PDeCAT només podrà refermar-se com a partit si els lideratges locals es vindiquen sota la seva marca.
Amb tot, tornarem a l’escenari estatal. Un escenari on Podemos intentarà treure pit demanant eleccions anticipades. L’excusa la trobaran en allò que ni PP, ni PSOE, ni Ciutadans poden defensar-se: la devaluació de la marca Espanya. Exacte, la mala premsa internacional que ha portat tota la judicialització del procés tard o d’hora es cobrarà el seu càstig. Un càstig al qual caldrà sumar els deutes diplomàtics que té l’Estat per frenar el sobiranisme i les possibles jugades que segur s’ha reservat Puigdemont. Quan els partits estatals desviïn la mirada en els seus problemes interns, Puigdemont desvelarà el seu particular cavall de Troia en clau exterior per recordar a Catalunya i al món que el conflicte existeix i seguirà existint fins que l’Estat no hagi fet alguna concessió.
Aquest gest segur que no el desaprofitarà la CUP. Com a partit municipalista que es considera, posarà tota la carn a la graella per recordar que no es pot ser d’esquerres en l’ambivalència i no es pot ser independentista en el conformisme. Recuperarem la CUP més “rebarrindicativa”. Aquella que farà reflotar els moviments socials diluïts o segregats en el procés d’autodeterminació per posar contra les cordes a tot aquell que vulgui posicionar-se com a opció de govern.
És aquí on Comuns tornaran a la partida. L’independentisme dividit serà l’excusa perfecta per tornar a posar el marc mediàtic electoral en una batalla entre les dues “C”. De Catalunya? No, de Comuns i de Ciutadans, que intentaran aglutinar tot el vot útil plantejant el bell debat d’esquerra-dreta en una conjuntura altament influïda per la política estatal.
I tal dia farà un any. Quan ens preguntarem per primera vegada si és cert que Ciutadans pot passar de 0 a governar en les grans ciutats catalanes. Quan ens adonarem que el 2019 tenim menys drets que al 2015. Quan alçarem el cap per buscar aquells polítics que no pensin en el tacticisme i sí en l’honestedat d’erigir-se com el que són i no com el que volen aconseguir.
En definitiva, ens espera un any intens. Sapiguem-lo gaudir com a bons espectadors, però, sobretot, siguem dignes d’influir-lo com a actors polítics perquè tot torni a ser reescrit.