Som rucs, estúpids i cabuts, per resumir. A Barcelona es veu que encara fa cosa el turisme malgrat ser un dels sectors punters. Però, el 47,5% dels barcelonins consideren que Barcelona ha de continuar atraient més turistes i el 48,9% considera que s’està arribant a un límit de la capacitat de la ciutat per donar serveis als turistes. Aquesta és una dada que defineix els barcelonins i també els qui vivim fora: no ens molesta el que no ens afecta fins que ens afecta, ja m’enteneu. Per cert, amb la ciutadania dividida en dos, cal fer un referèndum?

L’altra dada que vull destacar perquè la trobo inversemblant: El 72,9% dels adolescents catalans no veuen la immigració com un element positiu per al creixement econòmic. És més, el 64% considera que els immigrants treuen llocs de treball als autòctons, i el 56,5% opina que la immigració abusa dels serveis sanitaris i col·lapsa les urgències, segons un estudi de la Universitat de Barcelona. Nanos de quart d’ESO de trenta instituts catalans, avui. Són una generació que ha viscut la immigració com un fenomen propi, colze a colze, són els seus companys, els seus amics.

És a dir, tot allò que està lluny no ens molesta però si s’apropa ens pot molestar. Si ens mirem al mirall costa que ens agradem, perquè som fets de contradiccions. I al mirall no volem ningú al costat. Això és estar sol. Si ens mirem al mirall trobarem el que som i no allò que en algun moment vam somiar. La realitat és quotidiana i no ens agrada. Som tossuts. I sempre veiem la gespa del veí més verda que la nostra. Sempre creiem que van contra nosaltres. Sempre pensem que estem en minoria, i només passa que som estúpids.