El senyor Josep (José para los amigos) Borrell, em cau com un tiro. Recorden vostès (els que ja tenen alguns anys) la política dels pentinats fiscals que Hisenda va fer a Catalunya els anys vuitanta del segle passat? Alguns pobles de la nostra comarca en van ser víctimes. Anaven els inspectors botiga per botigueta, taller per talleret reclamant papers i quartos, mentre a Espanya es parlava dels deutes amb l’estat d’en Pedro Ruiz i la Lola Flores, per muntar escàndol i dissimular la ràtzia catalana. La indignació va ser tan gran que Minoria Catalana al Congrés va presentar fins i tot tres preguntes. Doncs sí, tot allà passava mentre don José era Secretari General del Pressupost i Secretari d’Estat d’Hisenda. També recordaran l’eslògan “Hacienda somos todos”. Quines penques!

Amb el pas del temps, els seus millors amics, i col·laboradors en aquelles tasques fiscals, José Maria Huguet i Ernesto de Aguiar van ser acusats de frau al fisc, i el segon, condemnat. Un escàndol que va inhabilitar el seu cap dins del mateix partit. Com a trista recompensa a l’elefant moribund, que havia arribat al zenit de la seva carrera com a ministre de Felipe González, va ser enviat a fer de president del Parlament Europeu, amb els vots del Partit Popular i dels socialistes.

El personatge, al qual la Wikipedia espanyola assenyala com a nascut a La Puebla de Segur (sic), va començar la seva carrera política com a regidor de Majadahonda, província de Madrid (tota una declaració de catalanitat) i probablement l’està acabant com a decebedor ministre d’Exteriors del nou govern. És curiós, fent un incís que, fins ara, el masclisme veia en la presència de dones als consells de ministres una concessió decorativa, mentre que en el present govern ho semblen els homes (Borrell, Duque, Huertas...). Però, tornant al flamant enginyer aeronàutic que ens ha de fer viatjar pel món, el que pitjor em cau és la sensació que em fa de pèssim polític. Pel seu paper superb, altiu i xulesc, sembla més curt de gambals del que realment deu ser, i mostra una inflexibilitat, una incompetència per al diàleg, la negociació i una percepció hermètica de la societat i del món que són preocupants.

En la qüestió catalana, no cal dir. Un pot ser independentista, no independentista o tot el contrari, però la seva incapacitat per intentar apropar-se al conflicte (ell i els que són com ell en tenen molta culpa), les seves intervencions insultants quan s’ha manifestat com ariet de la Societat Civil Catalana, la seva ineptitud per entendre el que són uns resultats electorals democràtics, la seva insolència amb els empresonats i exiliats (titllant Junqueras de “totalitari absolut” mentre el tens entre reixes i te’n rius), les seves manifestacions injurioses contra l’actual president de la Generalitat (perquè no acceptaves a en Puigdemont, a en Sànchez o a en Turull que potser t’haurien agradat més?), tot això i més me’l fan un individu indigerible.

El seu paper quan ha tractat la qüestió del dèficit fiscal català respecte de l’estat, ha estat penós. El seu best seller Las cuentas y los cuentos de la independencia, només ha tingut l’aplaudiment de la caverna. El que els profans en podem dir és irrellevant, però que n’opini l’exconseller d’afers econòmics del govern de la Generalitat, Andreu Mas Collell, antic professor de Berkeley i de Harvard, ja mereix més confiança. I el senyor Mas Collell el que en diu que el tal Borrell, d’economia territorial no hi entén res.
El darrer pinyol del tètric personatge, que en demostra la solvència com a economista, ha estat el seu pas per l’empresa Abengoa. Ho deuen recordar vostès, ja que d’això en fa quatre dies. Ell n’era el president del consell assessor internacional. Abengoa, una empresa d’arrels franquistes, màxim exemple de les portes giratòries, amb personatges com José Maria Aznar i Carlos de Borbón entre els seus conspicus assessors, va deixar un forat econòmic de 9.000 milions d’euros, segons xifres oficials. Sí, un assessorament propi del perruquer que ens va pentinar fiscalment fa trenta-cinc anys!