No fa gaire anys, encara recordo haver sentit algú que es referia a Òmnium Cultural com a mòmium, amb una intenció irònica que pretenia ser alhora crítica a un hipotètic immobilisme. Un servidor, que des de fa uns anys té el privilegi de conèixer el tarannà de l’entitat d’una manera prou directa, no veia enlloc signes d’encarcarament. Des de la petita revolució que va representar l’accés a la presidència de Jordi Porta, Òmnium s’havia convertit en una de les entitats més dinàmiques del país. Intentar desmentir els estereotips és fer feina debades, i per això val més deixar que siguin els fets els que vagin posant les coses al seu lloc.

Intentar desmentir els estereotips és fer feina debades [...] val més deixar que siguin els fets els que vagin posant les coses al seu lloc

Pensava això el passat dia 4 de juny, al Palau de la Música Catalana, quan assistia -al costat d’altres membres de la junta del Ripollès- a l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptor Quim Monzó. Us convido a recuperar el vídeo de l’acte (al mateix web d’Òmnium) i comprovar fins a quin punt en podem ser, de trencadors: des dels vídeos amb la música que el mateix Monzó penja en el seu compte de Twitter, fins a l’actor i l’actriu que es van intercanviar el vestit de Superman a l’escenari, passant per l’actuació en directe d’Albert Pla i la seva provocadora cançó Juerga catalana.

Però tot això no és un postureig perquè ara ens toqui donar aquesta imatge. És, senzillament, l’embolcall extern d’una profunda convicció que expressava el vicepresident Marcel Mauri en el seu discurs: que la cultura és la millor eina “per projectar-nos contra aquells que ens voldrien residuals, tancats i reaccionaris”. Una forma de reivindicar la llibertat d’expressió en un moment en què està en qüestió. I que “mai més ningú sigui empresonat enlloc per allò que pensa, diu o escriu”, com afirmava el discurs del president Jordi Cuixart, escrit des de la presó. En l’acte del Palau de la Música hi havia tota l’energia d’un país que ha donat figures com la de Quim Monzó (impressionant, el testimoni dels traductors que han portat la seva -la nostra- literatura a un munt de llengües), i que continua, tossut, alçant la seva veu contra un Estat que té “com a únic projecte per a Catalunya la fractura social i civil”, va dir Marcel Mauri. En el discurs d’agraïment del premi, Quim Monzó recordava com alguns dels nostres intel·lectuals -Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Joan Oliver...- havien hagut de marxar a l’exili l’any 1939 dins d’un bibliobús. I malgrat això, hem sobreviscut com a país i com a cultura, per voluntat de persistència i, a la vegada, per la nostra mirada oberta. Òmnium va ser perseguit pel franquisme, i ara ho torna a ser. Però sabem que no se’n sortiran. Entre altres motius perquè no som mòmium, sinó Òmnium. I això, com recordava sempre Muriel Casals, vol dir de tots.