Ho dic per mi i ho dic pels freqüents comentaris que sento de molts ripollesos: el centre de Ripoll es mor, només hi subsisteixen els bars, cada setmana tanca algun comerç, hi ha molts habitatges buits i abandonats i no s’hi respira prosperitat de cap mena. El problema conviu amb el context general d’una vila que perd habitants i no ofereix un futur clar als joves ni als forasters que es puguin interessar en viure-hi o invertir-hi. Detecto un pessimisme generalitzat, més intens quan sembla que altres poblacions, no gaire allunyades, comencen a refer-se de la crisi planetària de fa deu anys, crisi que tot apunta que no s’ha acabat ni de bon tros, que hi ha indicis de recaiguda i que de la presumpta recuperació no ens en beneficiem pas tots.

El centre de Ripoll es mor

Però, tornem a Ripoll: la discussió s’acostuma a simplificar en el temps i en les causes i és difícil així posar-hi remei. Com va deixar dit el poeta i pensador Paul Valéry, el que és simple sol ser fals i el que és massa complicat, no ens serveix. Costa trobar el punt crític. Podríem eternitzar el debat sobre l’oportunitat de les zones de vianants, del disseny i duresa de les places, de les fórmules per a l’aparcament de vehicles, dels tipus impositius als negocis, de les polítiques de rehabilitació, de l’afavoriment del lloguer, de la competència de les grans superfícies perifèriques, de mil coses més que, preses d’una en una ens ofereixen una visió molt parcial del problema i només ens poden aportar remeis escassos i poc satisfactoris. La simplificació més aviat ens allunya que no ens apropa a la realitat.

Sense voler ni poder entrar al fons (alguns experts ja ho han fet), diria que Ripoll ha estat víctima d’una llarga indefinició sobre el què hauria de ser. No sempre un pot arribar allà on vol, però si no sap on vol anar encara ho té pitjor. Recordo, quan vaig arribar a la vila fa quaranta-quatre anys, que davant d’algunes amenaces que planaven sobre aquesta geografia, era freqüent una dita: ‘Això en un Ripoll no pot passar mai’. Molts ripollesos, amants de la seva població, estaven convençuts que el seu poble era immune als mals que poguessin arribar, una capital idealitzada i gairebé autàrquica que havia sobreviscut a moltes calamitats, que posseïa uns valors inatacables i que seguiria prosperant com ho havia fet, aparentment, fins aquell moment. Una societat industrial, amb un pòsit cultural i històric formidable, un teixit comercial d’acord amb les circumstàncies, un entorn envejable i una gent que, com se sol dir a tot arreu, era el seu actiu més valuós. Tot això, que era cert fins un determinat dia, va deixar de ser-ho quan les fronteres del nostre terme municipal es van fer permeables per allò que, posteriorment, se n’ha dit la globalització. Vam descobrir que no estàvem sols al món.

Fins aquell dia, hi havia un consens generalitzat en què Ripoll era i havia de ser una vila industrial. No es contemplava cap altra opció: la siderúrgia i la metal·lúrgia autòctones semblaven de veritat, el tèxtil de propietat forastera complementava el sou de moltes famílies amb uns salaris pobres però sempre benvinguts, la paperera aromatitzava els nostres carrers amb olor de col bullida i feia que els rius fossin un abocador d’escuma blanca...

Evidentment, Ripoll era una vila industrial i tampoc podia, amb aquestes condicions, ser cap altra cosa. Però quan tot això va desaparèixer, del tot o en part, vam descobrir que no teníem un model econòmic i social preparat per prendre’n el relleu. Altres poblacions, amb problemes semblants, que posseïen una petita indústria més diversificada, un comerç més dinàmic, uns serveis més adaptables, se n’acabarien sortint millor. Nosaltres prou hem envoltat la vila de polígons industrials, però això, diria jo, no sembla que hagi enriquit les nostres expectatives ni hagi ajudat a definir el nostre futur.

No és fàcil dir adeu a un model de societat del qual la majoria se n’ha sentit tan convençuda. I encara ho és menys tirar endavant noves fórmules que han de ser intel·ligents, factibles, consensuades i, no ho oblidem, que superin la rèmora d’haver arribat tard. Quan els experts parlen de l’economia de les comunitats, solen definir tres elements bàsics per a la seva prosperitat: la gestió de l’oferta, la productivitat i la capacitat d’inversió. Tot això és molt abstracte i no resol per sí mateix el problema del model econòmic per definir. Però sí que, tornant a simplificar, cal tenir clar què és el que un vol vendre més enllà de la demanda imaginada, cal transformar una societat de jubilats, amb un jovent que se n’ha anat a treballar fora i amb una preparació global millorable, en un pol atractiu, i cal invertir estalvis i ajuts públics en alguna línia que sigui determinant i que no es limiti a donar bastonades de cec.
Possiblement, tot això no serveixi de gaire, però és una reflexió que a un se li acut quan passejo pels carrers, cada cop més erms, del mig de Ripoll.