Correm junts per separat

Catalunya té clar que vol sortir a córrer. Ja fa molt de temps que aquest ha deixat de ser el dilema. Avui la qüestió que divideix la població és si Catalunya s’ha de registrar als 100 metres llisos o si ha d’apostar per una ultra marató de muntanya. Aquest és el debat que s’ha obert ara amb la presentació de la Crida Nacional. Un any més ens preguntem allò que no volem respondre.

 

Deixant a banda els partidismes i els personalismes (que no són pocs), els pros i contres dels dos models són clars.

 

Els 100 metres llisos és una competició que agrada a les masses. Tres milions d’espectadors es van amorrar a la pantalla per veure com Bolt guanyava la prova més física dels passats jocs olímpics. Tot i això, la pregunta a fer-nos és: quants d’ells recorden el nom del segon classificat? Aquest és el problema de l’estratègia a curt termini que suposa el front independentista. Concentra el vot conjuntural i aglutina bona part del vot ideològic, però s’ho juga a un tot o res. A l’eternitat o a l’oblit. A la glorificació o a l’extinció. Igual que els 100 metres, unificar l’independentisme significa fer un pols a veure qui és el més fort i, en aquest camp, Goliat sempre venç al David.

Pren sentit la confiança d’identificar-nos pel que som i no pel que fem

 

 

 

 

L’ultra marató de muntanya és una altra cosa. No mou masses ni grans passions. La glòria no es concentra només en un, sinó que es difumina en l’èpica d’una gesta compartida. La clau no està en qui va primer en cada tram, sinó en qui es manté sempre en la batalla.

 

Aquest és el compungiment de “córrer” junts per separat. Són 2 llargs anys de negociació per un estatut que no il·lusiona, una confusa campanya pel no, un referèndum on només sobreviurà el menys desgastat i un “sant tornem-hi” amb noves mobilitzacions reclamant la mateixa dignitat que ja es reclamava a l’estiu del 2010. Aquí és on prenen sentit els partits i no les persones. Els valors i no els èxits de les batalles. Els “ismes” i no els moviments. Pren sentit la confiança d’identificar-nos pel que som i no pel que fem. La vindicació d’un poble que es creu i es vol normal.

 

No m’atreviré a fer un pronòstic per la Crida perquè les unitats de mesura seran molt diferents en funció dels ulls que ho analitzin. Òbviament, les municipals estan a menys de 100 metres i en això és on són més necessaris els sprinters, però la pregunta serà: i després?

 

No cal una nova Assemblea, no cal una associació de víctimes del 155 que només miri el passat, no cal donar incentius a reunificar el front unionista. Cal avançar cap al “país normal” que reivindicava Òmnium el 2013. Saber aprofitar l’embranzida. Reconèixer-nos. Buscar els fonaments perduts i enfortir-los. Oblidar-nos per uns instants de les sigles, siguin quines siguin.

 

Potser a Catalunya no tenim un Usain Bolt, però sí que tenim a un Kilian Jornet. L’home que puja més vegades l’Everest en una setmana que jo baixo les deixalles.