Els atacs d’estètica i ideologia feixista són notícia cada volta més sovintejada en els mitjans de comunicació del nostre país. Atacs a símbols, a institucions, i el que és molt pitjor, a persones. Tots amb un nexe comú: l’ús barroer i indiscriminat de raó de la força bruta, de la violència. La llista es va fent massa llarga i prolixa per fer-ne un resum. La pregunta doncs brolla per si sola: a què ve aquesta rebrotada furiosa de la violència feixista?
Crec que les raons són vàries però n’hi ha una que se’m fa especialment odiosa: tolerància. Ja vam començar amb el diagnòstic que en el seu moment va fer l’ínclit Pablo Iglesias, afirmant que era culpa del procés que s’hagués desvetllat el monstre del feixisme. Com si fos molt millor viure en la inòpia, fer veure que no hi són. No puc entendre tampoc l’actitud desmenjada dels Mossos a l’hora de reprimir els atacs, ni acceptar la indiferència de la judicatura (siguem prudents a l’hora de qualificar-la). Però de debò, el que crec que els dona alè és el suport, a vegades tàcit, sempre obertament comprensiu, dels partits polítics unionistes: Ciudadanos, Partido Popular i en certa mesura el PSOE. El PSC, ni està ni se l’espera. Quan els escoltes dir, amb la boca petita, allò tant gastat de “condemnem els atacs feixistes” per tot seguit, ara sí, amb la boca ben oberta, deixar anar un “però...”.
De fet, es va veient que els energúmens que protagonitzen aquests atacs, en la gran majoria, són vells coneguts de la policia i de la justícia. Són els que sempre hi han estat, els que sempre hi seran. El problema d’ara rau en què, amb els suports de partits institucionals, se senten gallets, amb prou capacitat per sembrar el neguit, per fer mal per tot el país.
I dic fer mal explícitament, perquè a aquesta mena de gent, i als que hi són darrere, no els busqueu mai protagonitzant accions cíviques, positives, constructives, que vagin a la recerca del progrés moral o social. Ells, del que sí -i només- saben, és de malmetre, d’agredir, d’escampar la por. Són, com deia aquell, siempre negativo, nunca positivo.
Lligat amb això, es oportú recordar que d’aquí a pocs mesos tindrem unes eleccions municipals, que com sempre, però aquesta vegada més que mai, seran d’allò més transcendents. No solament perquè són les eleccions en què nosaltres, el governats, interactuem més amb el polítics, sinó perquè solen condicionar el futur. O és que no va ser els resultats d’unes eleccions municipals l’any 1931 el que va fer tocar el dos als Borbons?
Perquè tindran molta transcendència, sóc decididament partidari que tot els partits o agrupacions electorals que estan per fer la República Catalana, vagin junts, facin llistes unitàries arreu on sigui possible. És la més gran obvietat: si guanyem la República, després tindrem tot el temps del món per fer la indispensable política de partits o ideologies contraposades.
Serà també una immillorable oportunitat per veure les cares dels nostres conveïns que estan rere els partits del 155, dels partidaris de l’empresonament dels nostres polítics. Coneixerem per fi a aquells que, en l’aspecte local, s’han anat amagant malgrat donat suport amb el seu vot amb els que flirtegen amb aquests neonazis que van repartint violència gratuïta.
I també serà interessant, quan hàgim vist les seves cares, escodrinyar en els seus currículums per poder comprovar com és de ‘nodrida’ la llista de serveis que fins ara han prestat a la societat, bé sigui participant en entitats o organitzacions de caire social, benèfic, cultural... En fi, que estaran obligats a exhibir el que han aportat fins ara a la societat de manera altruista. I, és clar, serà alliçonador, veure el nombre de vilatans que els confien el futur del seu viure diari.