L’Europa ineficaç que impacta amb la realitat

Tenim per costum fer una anàlisi dels fets que succeeixen amb una visió molt tancada i mancada de reflexió, sense perspectiva ni globalitat i no ens n’adonem que l’ésser humà va repetint patrons socials, culturals i ambientals al llarg dels segles. Amb això, vull dir que tot i l’evolució de la societat, i ara especialment amb la revolució tecnològica, continuem essent els mateixos en essència que els nostres rebesavis o els que poblaven la terra el temps de Jesucrist.
El fenomen migratori no és un fenomen que hagi aparegut de sobte, sinó que és una resposta a les necessitats vitals que tres quartes parts del món tenen. Mentre que els que gaudim del privilegi, per accident geogràfic, de formar part del primer món, assistim impassibles, com si d’una realitat virtual es tractés, escarxofats en un sofà, amb el mòbil a la mà i connectats a totes les xarxes socials, a tota classe d’espectacles del que és capaç de fer aquesta societat envers els més desfavorits, dels que escapen dels seus països, de les seves llars, per buscar un modus vivendi que els han promès en un lloc remot anomenat ‘Europa’. Se suposa, que aquesta Europa, és el bressol de la civilització caracteritzada pels seus valors, que són la llibertat, la democràcia, la igualtat, la tolerància, la no discriminació, tots ells recollits en el tractat de Drets Humans.
Avui no vull fer al·lusió a la classe política, que es treu la veritable careta quan s’enfronta a problemes que no té ni la més remota idea de gestionar amb justícia i eficàcia, aquesta casta que votem perquè ens representi i resolgui els problemes que desemboquen en drames humans, tal i com podem veure cada dia, com passa amb els milers de persones que intenten entrar al vell continent amb una única finalitat: sobreviure.
Vull parlar, també, de la responsabilitat que com a persones tenim envers els que pateixen i viuen veritables drames humans. Observo molt sovint a les xarxes socials, missatges que es van difonent i propagant sobre suposats privilegis dels quals gaudeixen els immigrants, discursos egoistes, buits de contingut, mai contrastats i que no deixen de ser el reflex miserable del perfil de persona que les ajuda a difondre, amb l’afegitó final o inicial que sempre sol dir : “Jo no sóc racista, eh! No us penseu, però hi ha coses que no es poden permetre” o “Primer som els del país i després els que venen de fora”. I això ho diuen amb una mena de propietat com si la terra que trepitgen se l’hagin guanyada només per haver-hi nascut, fet que no esdevé cap mèrit.
Tinc la sensació que ens hem convertit en una societat adormida, immune als drames llunyans que no ens afecten directament, vull dir que mentre plorem perquè no ens queda bé una peça de roba, ens suposa un problema triar la destinació de vacances o la marca de mòbil que volem comprar o ens queixem per coses banals i supèrflues, no fem res, absolutament res útil per mirar de minvar el patiment dels altres que també és responsabilitat nostra. No podem presumir d’uns valors que se suposa que tenim però no practiquem.
I és que en aquesta terra on vivim, que és l’origen comú de tots nosaltres, on hi habiten desigualtats i moltes injustícies, no sobren immigrants, sobren racistes!