La República del diàleg

Una de les paraules més repetides en els últims temps al nostre país és la paraula diàleg. El diàleg aporta a la gent el fet de poder intercanviar opinions, maneres de veure fets i situacions i, sobretot, aporta la capacitat d’enraonar amb el teu interlocutor. Enraonar, quina paraula més bonica.
El diàleg es produeix i és efectiu (efectiu/efectiva, una altra paraula molt utilitzada últimament) quan hi ha un receptor, un emissor, un canal, un missatge i un codi. Per tant, si el receptor no vol parlar del mateix que l’emissor o si el missatge no vol ser entès, per exemple, el diàleg no pot donar cap fruit perquè deixa d’existir. I en aquest punt ens trobem encallats, no només amb el diàleg amb el Regne d’Espanya, sinó també amb el diàleg a la nostra pròpia terra.
A casa hem de fer un país per a tothom, cert, però per a tothom. Cap ideologia pot marcar l’esdevenir de la República, això ja ho votarem els ciutadans en unes eleccions constituents i lliures. La llibertat de Catalunya no pot estar supeditada a l’esquerra ni a la dreta, només pot estar supeditada a la decisió dels catalans i de les catalanes, només pot estar supeditada a Catalunya. Així doncs, cap ideologia es pot apropiar el país i a vegades sembla que això passa.
En segon lloc, el cap d’Estat d’Espanya es mostra, sembla a ser, disposat a dialogar amb els partits independentistes. Una de dues: o sap que ens rendim del tot (aquella efectivitat) o sap que no ens rendim i ha de buscar un final feliç. Què podem dialogar nosaltres, doncs, amb ell? Si realment ens creiem el ‘som República’, la resposta ha de ser clara: derogació del decret de nova planta i reconeixement de la República Catalana. Sinó, podem seguir parlant, però potser no enraonant.