Com cada estiu els defensors del neoliberalisme -econòmic, polític i mediàtic- engeguen la campanya contra els manters de Barcelona així com la criminalització dels espais, organitzacions i plataformes que s’oposen al turisme massificat. Tot plagat dins un mateix objectiu: dividir-nos, confrontar-nos, anul·lar-nos com a subjecte polític i sobretot, mantenir l’ordre i el model que els beneficia a ells i ens condemna a nosaltres, a les classes populars i treballadores.
La realitat del turisme, la que no ens expliquen, és ben diferent. Als Països Catalans, Airbnb es dedica a la compra d’habitatges arreu del territori per després posar-los al mercat com a pisos turístics. El que no ens expliquen és que aquestes empreses quan compren tot un bloc i en aquest hi ha un habitatge on viuen veïnes, se les expulsa de casa seva des del xantatge, el tall de subministraments, l’increment del preu de lloguer a preus inassumibles o la utilització de matons a saldo com Desokupa. Com sempre, aquestes empreses fiscalitzen en paradisos fiscals de manera que la riquesa generada en cap cas beneficia a la població afectada. Per posar exemples, en el barri de Gràcia trobem 9 hotels, 22 hostels i 1151 apartaments turístics, mentre que a les Illes s’ofereixen 135.291 places turístiques, arribant al punt que el personal sanitari que treballa a les Balears no troba allotjament, com ja van denunciar l’estiu passat. El turisme i el sector serveis com a motor econòmic no és casual, respon a la lògica de la deutocràcia on els països del sud d’Europa no poden fer polítiques ocupacionals mínimament dignes, ja que estan obligats a rescatar amb diners públics el deute generat pel capital empresarial i financer, com expliquen Costas Lapavitsas i la resta d’autores en el llibre «Sobiranies, una proposta contra el Capitalisme».
Si parlem de manters, la campanya de desprestigi és clara i es basa en informació falsa i intencionada cap a generar repulsa cap a les persones migrades. Perquè mai ens expliquen les causes que porten a persones a jugar-se la vida creuant amb una pastera el mediterrani? Perquè no ens expliquen les traves burocràtiques que es troben per adquirir papers? Perquè no se’ns explica que la majoria de manters provenen de països que es troben en guerres finançades pels nostres governs i la indústria de les armes? Perquè no ens expliquen que el capital internacional treu dels països africans beneficis de més de 32.000 milions i deixa milers de persones sense feina; o que es calcula que s’extreuen de forma il·legal 29.000 milions en fusta, pesca, animals i plantes deixant sense aquests recursos a la població autòctona africana? Perquè no se’ns explica doncs, que vivim en un sistema econòmic que es diu capitalisme, que en la seva fase imperialista -com ja va descriure Lenin en el seu moment- deixa al 80% de la població africana en situació de pobresa mentre espolia tota la riquesa material del continent? Poder si ens ho expliquessin, entendríem que hi ha persones que fugen d’aquesta realitat, que es juguen la vida per arribar a casa nostra per tenir una mínima oportunitat de viure una vida digna i fer quatre duros per enviar a les seves famílies.
Aquests dos exemples, protegir el turisme i criminalitzar als manters, com deia al principi respon a uns interessos clars: dividir a les classes populars i treballadores i protegir el sistema capitalista. La lluita contra el turisme de masses és també la nostra lluita, perquè és la lluita pel dret a l’habitatge. La lluita dels manters és la nostra lluita, perquè si el capitalisme globalitzat hagués decidit que la terra de saqueig no és Àfrica sinó els Països Catalans, seríem nosaltres els que marxaríem amb pastera cap a altres països.
La gran victòria del capitalisme no és econòmica que també, sinó social, ideològica i cultural. Ens han esborrat la consciència de classe en un món completament individualista i competitiu. Els problemes dels altres ens són aliens i el seu patiment no va amb nosaltres. Ens creiem que els mals dels altres no són nostres, quan és simplement una qüestió de sort, una qüestió de temps i un atzar geogràfic el què ens salva. Des de l’inici de la crisi capitalista de 2008, la classe treballadora -la nostra classe- s’ha empobrit, els serveis bàsics com la sanitat, l’educació o l’habitatge ja no són drets sinó els nous nínxols de mercat del capital. La globalització serveix com a paraigües per a l’imperialisme i el saqueig de recursos a altres països és constant. I mentre a les classes populars ens desposseeixen de tot, com explica David Harvey, les rendes del gran capital són cada cop més i més riques.
Warren Buffett, un dels homes més rics del món, va dir fa pocs anys: “La guerra de classes existeix i l’ha guanyat la meva classe”. Poder toca recuperar consciència de classe, plantar-nos i dir prou.