Ens queixem de les coses quan les usem. Enyorem el que coneixem i creiem que abans tot era millor quan no entenem què passa avui a aquesta hora. Un clàssic de la queixa és el transport. A Catalunya tenim sort d’haver comptat amb persones com en Pere Padrosa a la Generalitat. Curts de quartos, de les pedres n’hem fet pans. I sense ningú que se’n preocupi no hi ha línies de comunicació.

Però anant al detall, la màgia del transport i del transport públic en concret són les converses que caces al vol. Oh, és fantàstic. I al bus encara més. Sembla que al tren hi hagi més vergonya i als avions només parlen els estudiants, que són els que aplaudeixen quan s’aterra. Res és el que era. Recordo quan a Ibèria et servien un suc de tomata un cop enlairats.

Les històries que aconsegueixes assegut en una cadira de bus són molt potents perquè són reals i ens fan adonar que el nostre món és petit i més ridícul del que volem admetre. M’ho he hagut d’apuntar. Al bus tenia de veïna una tal Natàlia, qui parlava per telèfon amb una tal Anna. Tot el passatge n’érem conscients i sabedors. Primer, que van juntes de viatge a Cancún, a un hotel Radisson, cosa que a la senyora de davant i a mi ens ha semblat de categoria. Però el més sucós ha estat quan han parlat de la roba interior que s’havien comprat de rebaixes per anar a Mèxic. Que si la copa C em sobra, que si les calcetes S em van justes... i sobretot que tot havia de ser de color negre. Em diran que tot això és xafarderia insubstancial. Penso el mateix. Però la màgia del bus no m'ha permès obviar-ho.