Avui, dia 17 d’agost, quan aquest periòdic surti a la venda, es complirà un any de l’últim dia que Ripoll encara no formava part de la sinistra geografia del terrorisme internacional. A partir del dia següent, The Guardian, Le Monde o la CNN s’assabentaven que existia un municipi amb aquest nom, que ubicaven a la regió pirinenca i del que deien que estava en estat de xoc.

Ha passat un any i, si alguna sensació ens acompanya encara, és que hi ha sobre la taula més preguntes que respostes. Immediatament després dels temptats, quan ens arribaven les primeres informacions, vaig detectar totes les formes d’incredulitat i estupefacció possibles. Aquestes, s’han anat transformant en el desconcert profund que encara sentim.

Quan ens arribaven les primeres informacions, vaig detectar totes les formes d’incredulitat i estupefacció possibles

Un factor sobrevingut va distorsionar les nostres percepcions i ens va distreure l’atenció. Pocs dies després, la política catalana entrava en una espiral vertiginosa i la resposta prebèl·lica dels partits, de la justícia i de les forces de seguretat espanyols van acaparar els informatius i el cervell de les persones. No ha canviat gaire res, però la tendència commemorativa dels humans ens porta a recordar, reviure, analitzar i intentar entendre allò que vam viure aquells dies amb la poca distància que un aniversari ens proporciona.

Observo una multitud de fronts oberts a l’hora d’encarar el detall d’aquells luctuosos dies. Tan bon punt s’orienten cap al format d’uns actes d’homenatge a les víctimes, a la presència o no del rei, a la participació dels partits i associacions, a les propostes alternatives, a l’exaltació de les figures dels polítics i policies en aquell moment responsables, com ho fan a la crítica de l’actuació de les unitats d’intel·ligència, dels cossos armats, del cas que se’n va fer o no de les genèriques advertències exteriors (si tant valor tinguessin, no hi hauria hagut atemptats a París, Niça, Londres o Nova York) en la possible prevenció. No diguem ja en la necessitat de posar proteccions a la Rambla de Canaletes (com si un cotxe no hi pogués accedir per qualsevol pas de vianants). I així, un llarg etcètera que l’únic que aconsegueix és apartar el focus dels elements fonamentals: les víctimes i els seus assassins.

Sobre les primeres, hi ha poc a dir. El terrorisme antic elegia els objectius per la seva rellevància. ETA va començar matant a en Carrero Blanco o a  guàrdia civils perquè els considerava responsables directes o indirectes de la situació. Però ràpidament va derivar cap a la provocació indiscriminada amb accions com la de l’Hipercor. Amb l’IRA va passar igual. Amb els atemptats reivindicats pel DAESH es va començar ja per aquí. Podríem dir que tots els infidels en som objectius teòrics, però ens equivocaríem, ja que, encara avui, el màxim nombre de víctimes es compten entre els musulmans.

Quan entrem en consideracions sobre els autors, la cosa se’ns complica més. Aquell desconcert que mencionava al principi és majúscul. Aquí el factor humà adquireix la major rellevància. El jutge va desestimar que el municipi es personés a la causa per danys morals. Òbviament, l’apreciació d’aquests danys és molt subjectiva. Aquest fet no entela, però, una realitat. A Ripoll hi ha un abans i un després. Vist des de dintre i vist des de fora. Tothom s’ha preguntat mil vegades com va poder ser que d’aquí en sortissin els autoanomenats mujahidins d’una gihad que no sabem entendre a les nostres valls. S’ha especulat en què la integració que se suposa adquirida per viure en un lloc, parlar-ne la llengua, haver-hi anat a l’escola, tenir-hi amics, treballar-hi, posseir-hi una vivenda o ser atès per la seva sanitat o pels seus serveis socials, no és suficient. L’alcalde de Ripoll ha aventurat una noció més abstracta per a interpretar-ho: el sentit de pertinença. No és erroni. Em fa pensar en la consciència de classe que el marxisme postulava fa un segle. Però em continua semblant insuficient. La religió pot ser un mòbil que indueixi al comportament criminal, fins i tot en la seva vessant més fanatitzada? La captació de persones amb mètodes sectaris els pot precipitar a conductes letals en qüestió de pocs mesos? Mirar vídeos d’estat islàmic pot rentar els cervells d’una colla de joves sense més ni més? Com és possible que ningú no se n’adonés? És cert o és mentida que l’imam al qual s’atribueix la màxima responsabilitat dels fets llençava prèdiques radicals des de la mesquita? Molts opinen que hi ha coses que cal canviar, però pocs aventuren quines i com.

Torno a la primera sensació: segueix el desconcert entre els conciutadans. I em torna al cap la imatge difosa per les televisions dels joves de Ripoll rient mentre preparaven els explosius anomenats “la mare de Satanàs”, amb els que volien matar tanta gent com poguessin. Rient tot i saber que amb les seves accions els quedaven a ells mateixos poques hores de vida. Es veu que feia riure. Desconcert absolut.