Contes cruels (IV)

De ben jove vaig ser un usuari habitual de la RENFE. Fins i tot vaig arribar a endurar els incòmodes seients de fusta de l’època. A més, cada trajecte suposava una experiència, una aventura. Sempre havies de maldar amb dues incògnites: d’una banda els inevitables minuts de retard i, de l’altra, la identitat del teu company de finestra. Afortunadament, aquesta darrera condició era per a mi el major atractiu del viatge. Avesat per la meva professió de docent a haver de parlar molt, m’agradava exercir el rol passiu de receptor i per això sempre triava el seient que pogués satisfer, previsiblement, les meves expectatives. Quin goig, qui exercici mental més agosarat, al fil de les paraules de l’interlocutor improvisat, anar ordint tota una sèrie de conclusions sobre la seva personalitat, que podia acabar amb una autèntica sorpresa.  A hores d’ara les circumstàncies han canviat, tot això que explico és una  autèntica quimera: els vagons s’han tornat muts, tothom està pendent del seu mòbil, totalment aliens a l’entorn que els envolta.

 

No entenia com, a hores d’ara, en ple segle XXI, hi hagi encara tants cossos sepultats a les cunetes, tants fossars tancats amb pany i clau

 

 

 

 

 

 

Tanmateix, sempre hi ha l’excepció que confirma la regla. Fa uns dies vaig tornar a agafar el tren per evitar el trànsit cada cop més intens. La realitat del sistema ferroviari no ha canviat gaire: la mateixa lentitud, les mateixes batzegades, molta gent dreta. Sortosament, vaig trobar lloc i l’home escollit que seia al meu davant, i que devia vorejar els vuitanta, va resultar ser de mena xerraire. No va trigar a detectar que jo me l’escoltaria. Per la meva part, de seguida vaig descobrir, mentre m’analitzava amb criteri i contundència els dèficits insolubles que llasten la societat actual, que havia encertat la tria. Jo hi posava cullerada sempre que podia per incitar-lo a continuar amb la xerrera i, no sé pas com, vam acabar parlant de la guerra civil. Jo li vaig explicar que el meu pare era un dels components de la famosa quinta del biberó que va sobreviure a la batalla de l’Ebre i ell va confessar que el seu pare era un dels presos polítics que havien estat obligats a construir la faraònica arquitectura del Valle de los Caídos.

 

A partir d’aquí la seva veu es va abrandar. Després d’explicar-me fil per randa totes les vicissituds que el seu pobre pare havia hagut de patir, va començar a ‘despotricar’ contra la negativa, per part de bona part de la població, a exhumar les restes del dictador. Enfurismat i perplex, no entenia com un personatge amb una història tan delictiva al darrera, fos encara celebrat, homenatjat i recordat pels seus fidels seguidors com un dels grans governants del segle XX. Amb gest irat i ulls compungits no entenia com, a hores d’ara, en ple segle XXI, quan hauríem d’haver après dels errors del passat, hi hagi encara  tants cossos sepultats a les cunetes, tants fossars tancats amb pany i clau, i la clau vergonyosament desapareguda.

 

De cop i volta, però, el seu discurs va fer un gir inesperat. Li vaig endevinar un somriure foteta als llavis. Em va dir convençut que, de fet, ell era contrari a què el cos de Francisco Franco fos exhumat, que ja estava bé com estava, sota aquella imponent llosa inamovible. Amb un deix irònic als ulls em va aclarir: “No, si lo que a mi me gustaría en realidad es sepultar el conjunto monumental del Valle de los Caídos con toneladas de piedra y tierra, para poder alzar una montaña muy alta, la más alta de todas, que nos permitiera divisar desde la cumbre, lo que hay más allá del horizonte. De este modo, la losa que protege los despojos del dictador estaría muy lejos de los soles y las lunas del futuro.” I amb un gest sever i greu va afegir: “Lo que sí habría que exhumar de una vez por todas, lo que deberíamos sacar a la luz definitivamente, es un franquismo que pervive latente bajo la delicada y exigua capa de tolerancia, diálogo y entendimiento que hemos ido construyendo, herencia pertinaz de un penoso pasado que, como un fuego fatuo, todavía sigue vivo bajo los cimientos inestables de nuestra democracia”.