Llàgrimes d’estiu

És habitual, durant les vacances d’estiu, que a les tertúlies amb veïns o amics, es parli de l’estat actual de la situació política catalana. I és recurrent la reflexió que, mentre uns podem prendre tranquil·lament un tallat amb gel a les terrasses dels nostres pobles, vuit homes i dones honestos i compromesos amb el país i la seva gent, no ho poden fer perquè són ostatges d’un Estat que els reté per haver permès que donessin veu als ciutadans de Catalunya. Per complir amb el mandat democràtic pel qual els vam fer confiança.

 

És precisament, durant una d’aquestes trobades, fa pocs dies i tot parlant de la injustícia que pateixen els presos polítics i els polítics a l’exili, quan una bona amiga amb llàgrimes als ulls per la indignació que sentia, em va preguntar:  “Quan els deixaran lliures? Quan els deixaran tornar? De veritat poden estar tancats durant molts anys per no haver fet res?”. L’emoció expressada era fàcilment contagiable, però pitjor va ser la ràbia de no poder donar amb certesa la resposta volguda. És a dir, poder afirmar que els deixaran lliures aviat i que tornaran aviat amb les seves famílies i els seus fills. Aquesta era una de les principals preocupacions. I si els infants més petits s’acaben oblidant dels seus pares o de les seves àvies?

Quan els deixaran lliures? De veritat poden estar tancats durant molts anys per no haver fet res?”.

 

 

 

 

Al llarg de les properes setmanes i dels propers mesos patirem forts sentiments d’indignació i perplexitat. Recordarem el primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils i pocs mesos després hi haurà els judicis dels presos polítics i s’especula que les sentències seran dures i injustes. Un preu personal massa alt i que en cap cas es pot traduir amb l’oblit.

 

S’evidenciarà la ignomínia, la infàmia i la mala fe d’un Estat que evita lloar la tasca d’uns servidors públics que van complir amb escreix, responsabilitat i professionalitat amb la gestió i posterior investigació del pitjor atemptat terrorista, esdevingut a Catalunya durant aquest principi de segle i s’evidenciarà la força bruta d’un Estat que, un cop més, davant del diàleg, prioritzarà la força de la repressió.

 

Molts, amb els ulls plorosos incrementarem la nostra indignació i desafecció vers un Estat que ha deixat - fa temps - a l’estacada a una immensa majoria de la ciutadania catalana però que de ben segur, més d’hora que tard, tot el patiment existent actualment esdevindrà la garantia de l’èxit de la futura República Catalana. 

 

Ens pertoca i tenim el deure d’estar units, respectar i entendre les diferències, establir la millor estratègia de futur a curt i  a mitjà termini i no caure amb els desitjos forans d’aquells que proclamen allò d’“Antes que España se partirà Cataluña”.