La llibertat ens l’hem de guanyar

Tornem a estar davant d’un nou 11 de setembre. Potser alguns ens imaginàvem aquest setembre diferent del que viurem. Potser alguns ens pensàvem que estaríem en negociacions entre els membres del govern català, actualment empresonat o exiliat i un govern espanyol liderat per en Maria Rajoy, que hauria perdut el carrer davant d’una ciutadania catalana organitzada, defensant les seves institucions. O sigui, una situació de pre-independència amb una Europa que faria d’àrbitre per trobar el desllorigador necessari per resoldre el problema polític català. Tot i que sembla una mica dur, seria una situació ideal perquè parlaríem d’una situació favorable per esdevenir república en pocs anys.

 

Com veieu, no estem en aquesta situació. Mesos després ens trobem que els nostres polítics estan empresonats per haver cregut, que els catalans no estàvem preparats per estar en una situació de tensió social i política durant mesos o anys. Potser els nostres polítics no es van creure mai que el poble sobrepassaria tots els entrebancs que l’Estat ens posaria i que aconseguiria una de les victòries més grans que pot aconseguir la ciutadania d’un país, enfrontar-se a tot un Estat que l’amenaça violentament i guanyar-lo per golejada, utilitzant la dignitat del poble que lluita pels seus drets i llibertats. I tot de forma pacífica i radicalment democràtica. Això va ser l’1 d’octubre.

 

Ningú pot fer-se portaveu de les accions a fer, perquè sabem que la presó o l’exili és assegurat

 

 

 

 

 

Aquella victòria tan contundent davant de l’Estat, és la conseqüència de la repressió política que estem vivint. L’estat ara sap que som capaços de plantar-li cara i per tant, no poden fer que els nostres líders polítics i socials surtin de la presó sense conseqüències. Tinguem-ho clar, per mantenir-nos controlats l’estat, han de demostrar que ningú pot desafiar-lo i anar-se’n cap a casa sense conseqüències. L’Estat ha entès que per guanyar a l’independentisme, ha d’anar minvant els nostres pilars més forts i que ens van fer guanyar la batalla del referèndum. Ho faran sibil·linament perquè saben que utilitzar la violència també té costos per a ells.

 

La batalla de l’1 d’octubre la vam guanyar, però no estàvem preparats per guanyar la guerra davant de l’Estat. Ells poden perdre més d’una batalla i seguir mantenint la seva capacitat de control sobre la població catalana. Tenen massa armes per pensar que guanyant una batalla, en tindrem prou per guanyar la nostra llibertat. Els fets d’octubre passat ens han ensenyat molt sobre com afrontar el nostre combat contra un estat repressor i feixista com és l’Estat Espanyol. Ells també han après que la utilització de la violència ens mantindrà dins d’Espanya, però aniran perdent credibilitat davant del món democràtic que ens envolta. Tot i que això ens beneficia i molt, no n’hi ha prou per fer que els estats europeus comencin a tenir la necessitat de reclamar d’una vegada per totes, un taula de negociació amb un àrbitre internacional que faci seure ambdues parts per trobar una solució al conflicte.

 

Hi ha moltes batalles més que hem d’afrontar i de guanyar, i tot passa perquè tinguem clar que la nostra força és la unitat d’acció entre societat civil, entitats i partits polítics, sabent que no hem de cometre els mateixos errors que l’any passat. Ningú pot fer-se portaveu de les accions a fer, ni tan sols els líders polítics ni líders socials, perquè sabem que la presó o l’exili és assegurat. El poble ha d’agafar el carrer de forma organitzada i pacífica, però amb prou intel·ligència perquè les accions estiguin coordinades perquè durin el que hagin de durar, i que els nostres líders socials i polítics, facin els ulls grossos sense significar-se massa sobre les accions continuades, fins a aconseguir que el territori quedi fora del control de l’Estat. Encara que en aquest moment l’estat es plantegi la utilització de la força, tampoc poden actuar amb les mans lliures per carregar sobre un poble pacífic però desobedient, que l’únic que demana és que se li respectin els seus drets civils i polítics. Això hauria de provocar una reacció internacional que obligues a fer seure l’Estat a la taula de negociacions.

 

Potser sembla una pel·lícula americana sobre la guerra freda, però com més aviat tinguem consciència que la nostra lluita va per aquests camins, més aviat ens organitzarem per guanyar la nostra llibertat.