Sobre equipaments escolars

El present 2018 serà el tercer component cronològic de la terna formada pels anys 1929 i 1930 respectivament, i el perquè és el punt en comú que uneix aquestes dates: les inauguracions o entrada en servei de sengles grups escolars que han marcat el futur el poble a través de tantes generacions de nois i noies que han passat (i passaran) pels seus aularis; estem parlant del Mestre Andreu (Infantil i Primària) la vella escola de les Germanes Vedrunes i el flamant nou institut d’ESO.

 

Malgrat la distància temporal que separa els dos primers amb el darrer (més de vuit decennis) l’alè que els va donar vida i forma continua ben viu, i és el concepte d’escola entesa no només com un lloc de transmissió i aprenentatge de coneixements, sinó també com un gresol de civisme, de llibertat, de valors democràtics.

 

Nou edifici, sí, però amb una vella i bella aspiració, com és la de perdurar en el temps per poder continuar oferint un ensenyament de qualitat

 

 

 

 

 

 

 

Hi ha unes belles paraules que André Gide posa en llavis del savi Dèdal en la seva novel·la «Teseu» que van com anell al dit del que s’acaba de dir i que reforcen aquest contínuum històric-pedagògic: «(...) puix que res no surt de res, i és en el teu passat, en allò que ets en el present, que es recolza tot el que seràs.»

 

Quan Jeroni Martorell dissenyà l’edifici que avui aixopluga l’alumnat d’infantil i primària de l’IE Mestre Andreu el va fer pensant ens els principis del noucentisme pel que fa a l’espai, concebent-lo ample, lluminós, higiènic... un lloc, en suma, en què docents i discents es trobessin a gust i on la tasca d’ensenyar i aprendre es desenvolupés amb harmonia.

 

I el mateix cal dir de l’escola que bastí Raimon Duran i Reynals per a la Congregació Vedruna gràcies a la generositat del mecenatge de la família Espona; als principis noucentistes acabats d’esmentar, ell hi afegí l’elegància i la gràcia de les formes pròpies del Renaixement florentí del Quatre-cents.

 

Escola publica (Martorell) versus escola privada (Duran i Reynals)? No, de cap de les maneres; l’obra d’aquests dos arquitectes respon a una comunió d’interessos propis d’aquells anys hereus de l’esperit de la Mancomunitat de Catalunya i del pensament noucentista, que tenien el fet pedagògic com a eix vertebrador per conformar ciutadans en el sentit més ampli del mot, això és, amarats de sentiment cívic, de desig d’aprendre i compromesos amb el país.

 

I la nova seu de l’institut d’ESO santjoaní, del despatx EMBA (Estudi Massip Bosch Arquitectes) no desmereix gens ni mica, ans al contrari, dels dos que ens han llegat en Jeroni Martorell i Duran i Reynals, en cap dels aspectes just acabats de ressenyar. N’és el digne hereu amb el plus de les noves tecnologies i sistemes constructius del segle XXI i que han fruitat en un nou equipament escolar que incorpora a la sòbria bellesa de línies les exigències de sostenibilitat i estalvi energètic exigibles en tot edifici «intel·ligent», com és el cas.

 

Per anar acabant: nou edifici, sí, però amb una vella i bella aspiració, com és la de perdurar en el temps per poder continuar oferint un ensenyament de qualitat compromès amb l’avenir de les futures generacions i en el seu progrés com a ciutadans lliures i demòcrates.