Màsters de l’univers

Fa mig segle, quan un noi de Ripoll anava a la universitat, el seu pare feia una visita a un conegut catedràtic de la comarca per “enxufar-lo”. És igual que aquell professor ho fos de química inorgànica (és un dir) i l’estudiant anés per traductor de sànscrit. Era un ritu incorporat a la matrícula que pocs pares responsables deixaven exercir. Se suposava que el bon senyor havia de telefonar els docents del fill de l’estimat convilatà per cantar-los les excel·lències i propiciar-los per l’aprovat. Dubto que ho fes, a banda que si un catedràtic exercia aquestes arts amb massa insistència es considerava que els seus “enxufs” es devaluaven. Utilitzo les paraules “enxufs” i “enxufar”, ja que crec que per a una conducta així és millor el castellanisme original en lloc de l’”endollar” que els puristes van introduir després. No calia: a un enxuf de veritat no li cal la normalització lingüística.

 

Espanya és encara el país del caciquisme i de la picaresca

 

 

 

 

M’han vingut aquests records a la memòria des del moment que s’han anat descobrint els tripijocs que la universitat que porta el nom del rei emèrit ha portat a la pràctica, de manera regular, per beneficiar els amics i coneguts amb màsters de diferent mena. He polsat un notable grau d’indignació al carrer i hem comprovat també que està sent un final de línia per a algunes carreres polítiques. Els nois que han obtingut els seus títols acadèmics amb esforç, tan si se’ls han pagat ells com els seus progenitors, estan sulfurats. Potser alguns, fins i tot, es pregunten perquè a alguns els hi han regalat i a ells no. En el fons, hem arribat a un grau de degradació en el qual compta més el títol que els coneixements que aquest hauria de garantir. Mai he tingut en gran consideració els màsters i els doctorats i, a més, penso que es pot saber molt d’una cosa sense que ho digui un paper signat pel ministre del ram, però ara, si en tingués un de la universitat de marres, l’amagaria dins l’armari abans d’anar a buscar feina. Tan poc valor tenen que l’anterior presidenta de la comunitat de Madrid va acabar dimitint, no per haver-ne potinejat un sinó per haver pispat dues cremes cosmètiques en un súper. És a dir, que valien més les dues cremes que el màster.

 

Les coses no passen per casualitat. Sense voler semblar insultant, comprovem com Espanya és encara el país del caciquisme i de la picaresca. Tots sabem què és el caciquisme: la manipulació que una oligarquia fa de la democràcia per dominar la política en benefici seu. A la península ha estat tan habitual, i els cacics tan poderosos, que se’l pot considerar institucionalitzat al llarg dels segles XIX i XX. Amb la dictadura franquista, no calia, ja que van seguir manant els mateixos sense necessitat d’eleccions. Des de la transició, s’ha recuperat la fórmula amb alguns matisos. La picaresca és el gènere literari espanyol que explica les aventures d’un personatge, sense ofici ni benefici, que serveix molts amos, s’aprofita de tothom i es comporta amb roïnesa, però que és entès pel lector com un individu divertit i simpàtic amb els seus enganys i manca d’escrúpols.

 

Si faig la suma és perquè cacics i picardiosos es complementen. Uns manen sempre i els altres se n’aprofiten tant com poden. Evidentment, els enxufs locals d’altres èpoques eren cosa d’aficionats.