Som mesells

Estic llegint la darrera novel·la d’en Rafel Nadal, la Senyora Stendhal, que serà l’obra protagonista del proper Club de Lectura, que tindrà lloc a la Biblioteca Lambert Mata el dissabte 29 de setembre a les 12 del matí, i que comptarà amb la presència del prestigiós autor gironí. A més de seguir atentament la història que s’escola en els temps inicials i difícils de la postguerra i de gaudir de l’estil depurat i emotiu de l’obra, he viatjat en el temps i he recuperat situacions, tradicions i creences que encara persistien durant els anys cinquanta i inicis del seixanta.

 

La lectura m’ha fet girar els ulls enrere per recordar escenaris viscuts però amortallats pel pas del temps. Queda molt lluny la imatge dels estudiants arrenglerats militarment abans d’accedir a les classes així com el seu dejuni imposat abans d’anar a combregar durant la missa diària. A hores d’ara, se’m fa del tot inadmissible l’existència dels fàmuls, amb la seva bata grisa, que rebien educació gratuïta a canvi dels serveis prestats al centre. En aquell temps jugàvem al pati de l’escola a “plantar terreno” i els interns patien la tortura inflexible d’estar confinats, lluny de les seves famílies, al llarg de tot el trimestre. Ja no existeixen indrets com ara els rentadors públics, hem perdut el costum de prendre al migdia el vermut amb sifó, o de “batejar el vi” per treure-li graus. Hem oblidat tradicions periclitades com les rogatives per atreure la pluja, o les serradures molles a l’hora d’escombrar el terra; ja gairebé ningú prepara remeis casolans com els cataplasmes de farigola i encara menys se li acut cuinar un brou de colomí pels menuts enllitats. Estic parlant d’un temps en què encara hi havia papallones als carrers i peixos sota els ponts.

 

Potser l’allau d’escàndols que rebem cada dia ens ha fet insensibles, potser ens hem resignat i hem acabat per consentir

 

 

 

 

 

 

Quina sorpresa també trobar com a rèplica un “Malitsiga” i, de sobte, veus obrir-se pas, en el gresol boirós de la memòria, aquell mot que fa dècades no havies tornat a sentir. Hem incrementat el nostre lèxic, sobretot en el camp tecnològic, però hi ha tants mots que hem anat perdent pel camí! Avui en trio un que em convé pel meu escrit: mesell. Som mesells. Potser l’allau d’escàndols que rebem cada dia ens ha fet insensibles, potser ens hem resignat i hem acabat per consentir. Som mesells. Mentrestant, la corrupció campa per totes les geografies i mai no sabrem la magnitud d’aquesta epidèmia. Som mesells. La nissaga borbònica, malgrat la rècula de sainets que ha interpretat, viu com un rei a costa nostra. Som mesells. L’església acumula patrimonis històrics mentre predica l’austeritat i condemna l’afecció als béns materials. Som mesells. La banca acumula guanys estratosfèrics, en uns rescats vergonyosos, mentre hi ha pobresa de veritat a casa nostra. Som mesells. Els drets laborals aconseguits amb tenacitat, coratge i sacrifici durant dècades s’han vist vulnerats i trepitjats en un tres i no res. Som mesells. Els pòsits de la dictadura no són morts i enterrats, ans continuen latents i afloren de forma violenta i continuada en molts comportaments individuals i col·lectius. Som mesells. Ens apleguem morbosament davant els programes televisius de xafarderia mentre exigim preservar la nostra privacitat. Som mesells. A un polític se li escapa una barbaritat com dir que han desmantellat la sanitat i nosaltres engreixem submisament les llistes d’espera. Som mesells. Un dictador “deleznable” (utilitzo aquest mot castellà per evidenciar que la pèrdua lexical existeix en totes les llengües) rep encara l’admiració, l’ajut econòmic i la fidelitat d’un sector de la població contrària a recuperar la memòria històrica. Som mesells. El nostre esperit democràtic, que tant vantem, és en realitat una pàtina superficial i deleble que es destenyeix fàcilment. Som mesells. Hem après a ser políticament correctes en el tema de la dona però la realitat nega massa sovint la teoria. Som mesells. L’esquerda social és cada vegada més evident en l’univers econòmic, la crisi afavorint uns quants i perjudicant la majoria. Som mesells. El capítol dels màsters regalats sembla portar cua mentre hi ha qui es deixa la pell i la butxaca per reeixir l’etapa universitària. Som mesells. Exigim imperiosament a l’escola que empri per als nostres fills unes mesures que a casa no practiquem. Som mesells. Ens declarem pacifistes però, en l’episodi del toro de la Vega, podem arribar a escoltar en una entrevista que una festa sense sang no és festa. Som mesells.

 

Podríem continuar amb aquesta lletania però, sincerament, cal? De què dimonis serveix estar assabentats de tot (de tot?) i haver de constatar constantment que les coses són tan difícils de canviar? Haurem de donar finalment la raó a aquells que diuen que val més viure als núvols o “estar en la parra” i ser feliços? (Feliços?). Som mesells.