Au fènix o zombi?

Què tenen en comú les cuques, les serps i les mosques de la fruita? Més enllà de no ser massa benvingudes en la majoria de cases, les tres destaquen per la capacitat de viure llargues hores després de ser decapitades.

 

Sí, per estrany que resulti, tenir un sistema nerviós fora del normal, no respirar per la boca o prescindir d’un sistema de reg sanguini venós fa que el més inversemblant pugui convertir-se en cert durant uns instants.

 

En la vida pública sovint s’enterra tan bé els cadàvers que ningú sap on són les seves tombes.

 

 

 

 

 

En realitat, la vida postmortem en el món animal és força més comuna del que sembla, però no passa el mateix en l’entorn polític. En la vida pública sovint s’enterra tan bé els cadàvers que ningú sap on són les seves tombes. Passades poques hores de la claudicació d’un càrrec, deixa d’existir pels mitjans i el reconeixement passa a ser un record llunyà.

 

Tot plegat fa que el què estem presenciant els últims dies sigui tan especial. Veure com un personatge polític ressorgeix de les cendres per tornar a tenir el poder fins ara quedava més prop dels miracles de Lourdes que de la realitat. Efectivament, aquests dies ha tornat l’incombustible José Maria Aznar i tot indica que la seva estela perdurarà.

 

Més que una au fènix o un mort vivent, possiblement l’apel·latiu que millor s’ajusta al cas d’Aznar és el de Cèrber, el gos de tres caps guardià de les portes de l’infern. Aznar ressorgeix avui a les portades dels diaris coincidint amb la remuntada en les enquestes dels seus dos deixebles: Casado i Rivera. Els tres avui recuperen en la política espanyola una forma de fer que, no només manté importants similituds ideològiques, sinó que s’identifiquen sobretot en la forma.

 

En diuen el “sin complejos” per referir-se al sense escrúpols. Una manera d’actuar en la qual el resultat ho és tot i on tothom menys tu s’equivoca. Aznar és el gran importador de la política de blocs. Del “o nosaltres o res”. És qui adopta la superioritat moral (que ell atribueix a l’històric discurs d’esquerres) i se la fa seva com una eina de lluita constant. Una política basada en l’estigmatització del rival, en el menyspreu i en l’insult. Davant cada argument un retret. Davant cada crítica un somriure condescendent.

 

El passat dimarts al Congreso, el mític gos dels tres caps es va tornar a veure. El cara a cara entre Aznar, Rufián i Iglesias feia preveure que hi hauria espurnes. Semblava que el xoc de trens estava garantit, però al final va quedar palès que els tres caps no poden xocar quan estan units pel mateix cos.

 

Sí, dic el mateix cos per referir-me que tots van coincidir en utilitzar el mateix to. Òbviament que les distàncies ideològiques són còsmiques i que comparar-los s’apropa a un pecat, però honestament mai he estat gran partidari d’apagar el foc amb més foc.

 

Si la política manté l’oratòria de trinxeres els mesos vinents anem arreglats. Aquest és el terreny on creix l’aznarisme i on perd l’enginy. Quan les passions acabin amb els arguments, només els més apassionants seran els possibles vencedors. El més gran arraconarà el petit. Qui tingui més a perdre tindrà més pel que lluitar. La por s’imposarà a l’esperança.