En moments excepcionals cal actuar de manera excepcional

En moments excepcionals cal actuar de manera excepcional. Cal autocrítica, anàlisi, planificació d’objectius i unitat d’acció consensuades. Penso que la situació de país és excepcional, històrica i amb unes possibilitats de canvi que encara no en som prou conscients; el que no veig tan clar és que siguem capaços d’adoptar i aplicar actuacions excepcionals. El poble surt al carrer amb massa, l’un al costat de l’altre sense preguntar a la persona que té al seu costat quin partit vota o quines sigles partidistes representa. Surt per aconseguir l’objectiu que comparteix. Recordem el clam que tots vam sentir l’11 de setembre: República, Democràcia i Llibertat.

 

Si un milió de persones és capaç d’entonar aquesta melodia sense cap mena d’assaig, em pregunto com és que les sigles partidistes es dediquen a tocar cadascuna la seva melodia, segueixen la seva partitura i entonen notes totalment discordants i desafinades amb les del clam de la gent.

 

Cal autocrítica, anàlisi, planificació d’objectius i unitat d’acció

 

 

 

 

No vull ser malpensada però crec que hi ha massa gent que té com a prioritat les sigles per damunt dels interessos de poble i de país. Està clar que tenim polítics ben preparats i compromesos, però també ho és que al seu voltant s’hi aixopluga un munt de gent que només busca el seu “modus vivendi”.

 

Des del meu punt de vista és molt fàcil treballar plegats. Cal la capacitat d’enraonar, escoltar i planificar plegats perquè això porta a consensos. Entenc que cadascú té les seves prioritats però si volem assolir un mateix objectiu, també cal trobar la manera de caminar l’un al costat de l’altre. És curiós que Lles entitats de la societat civil (Assemblea, Òmnium, CDR...) organitzen mil accions en les quals hi participa gent d’ideologies ben diversa i aconsegueix caminar plegada. Per contra, veiem que això no passa gaire quan hi ha sigles de partits pel mig. Suposo que sempre ha estat així però és ara quan en prenc més consciència.

 

Ara i avui necessitem líders compromesos i no polítics que es comportin com nens en el patí de l’escola intentant demostrar qui és el més gall. Massa sovint veiem que en política es prenen decisions encaminades a aconseguir un espai de poder més ampli que en aconseguir l’objectiu promès en els programes electorals; uns i altres es fan favor per mantenir la seva quota de poder. Aquesta manera d’actuar, particularment, em decep i em fan perdre la confiança en els meus representants.

 

Per mi és clar que la classe política va en una direcció i el poble en una altra. Ens han fet creure que estàvem en una democràcia perquè ens han deixat votar cada quatre anys unes promeses que s’han dilatat al llarg del temps per tenir-nos mig adormits mentre engreixaven els seus privilegis. La gent ens hem cregut la cantarella que votar cada quatre anys era tot el joc democràtic. Segurament ja ens ha anat bé perquè és una participació poc compromesa i em dona dret a criticar assegut en un sofà deixant que algú altre faci la feina; és una participació poc compromesa i còmode. El procés ha fet aixecar moltes persones del sofà i ha començat a despertar consciències crítiques.

 

El moment actual ens dona moltes oportunitats i ens convida a ser agents actius i creatius en la construcció del nostre futur i els dels nostres fills. Ens dona l’oportunitat de començar a treballar des de baix sense el guiatge d’aquells que durant anys han treballat d’esquena a la gent; els podem deixar de banda o obligar-los a caminar amb nosaltres.

 

Venen unes eleccions municipals i podem fer el de sempre o podem aplicar a cada poble allò que reclamen als polítics del parlament - Cal que es posin d’acord- diem sovint. Hem de ser capaços de fer a cada racó del país allò que exigim als nostres parlamentaris: posar-se d’acord. Votem projectes de poble i busquem persones compromeses per portar-los a terme siguin del partit que siguin i prescindim de sigles. Tenim l’oportunitat de parlar, enraonar i construir projectes de poble.

 

De ben segur que hi ha gent de tots els partits que té idees, ganes de fer coses i projectes beneficiosos per cada poble. Sumem-los, discutim-los, redactem-los, votem-los i portem-los a la pràctica amb persones compromeses i que s’ho creguin de veritat. Si en un poble petit o més gran dels que tenim a la comarca no som capaços de fer això, per què ens queixem que no ho facin al parlament? Per avançar com a poble o com a comarca, sumem-hi tots perquè així també sumarem en l’àmbit de País. A mi m’agrada somiar i pensar que això és possible.

 

Tal com dic al principi, en moments excepcional cal actuar de manera excepcional!