Un any després

Fa un any, Catalunya vivia una de les expressions d’apoderament popular més grans dels darrers anys. Fa un any trencàvem la lògica imposada de què la política només la fan experts fent lleis dins les institucions. Fa un any sortíem al carrer massivament a protegir els nostres drets col·lectius, a no cedir ni un pam a les imposicions i a parlar, compartir i decidir col·lectivament. Tant de bo absolutament tot allò que afecta les nostres vides es decidís a les places i carrers de forma participativa entre tots i totes. Tant de bo tots els drets que se’ns vulneren dia sí i dia també, es defensessin amb la mateixa determinació que ara fa un any.

 

Així doncs fa un any la mobilització i empenta de la gent superava i desbordava qualsevol lògica possible, i la determinació de milers de persones eren un potencial transformador espectacular. I davant això, l’independentisme majoritari ens va enviar a casa, porucs de què el poder popular els superés i en perdessin el control. No he cregut mai en la no crítica en pro de «la unitat», com a carta blanca a tot pel fet de compartir un objectiu. Allò «d’ara no toca» i «ja ens brellarem després». El com és tan important, o més, que el què. Les cúpules dels partits majoritaris independentistes no volen ni voldran mai que aquest procés es controli des de baix per una raó molt senzilla: si és la gent organitzada qui aconsegueix tirar endavant la ruptura amb l’Estat Espanyol, el precedent i la idea que genera és que si ens ajuntem, ho podem canviar tot. I això, aquells que sustenten el poder català (que també existeix) no ho pot permetre. Alguns voldrien una segona transició catalana, on quatre senyorets decideixin per tot un poble com ens hem d’organitzar com a societat i quins drets són drets o són privilegis. I no. Ho decidirem entre totes i tots, com deia l’enyorada Anna Gabriel un 11 de setembre de 2013: -Volem que sigui el poble qui defineixi el país on vol viure-.

 

Alguns voldrien una segona transició catalana, on quatre senyorets decideixin per tot un poble

 

 

 

 

 

La situació es reafirma per si sola, veient aquests nou mesos de govern autonomista: pactes, gestió econòmica pura i dura, alguna declaració que no arriba ni a contundent, molta gesticulació i cap fet o acció real. Normalitat democràtica. Com si res hagués passat.

 

Això fa palès el que des de l’Esquerra Independentista s’ha intentat compartir amb la societat. Només nosaltres, el poble organitzat en un projecte d’Unitat Popular, podem aconseguir la ruptura amb l’Estat Espanyol i qualsevol canvi social que millori les nostres vides. Hi ha dos fets que ho expliquen força bé: En primer lloc el fet que la maquinària de l’Estat Espanyol no va treure a passeig el rei per cridar a l’ordre després de l’aprovació de la Llei de Transitorietat, sinó que ho va fer després del 3 d’Octubre; perquè l’Estat no té por del que pugui aprovar-se en un Parlament autonòmic, l’Estat, el govern i el poder en general, tenen por de la gent organitzada als carrers controlant el territori. En segon lloc cap de les persones que fa un any ens ajuntàvem per protegir urnes o tallar carreteres rebrem una trucada de la Caixa o el Banc Sabadell perquè frenem en el nostre objectiu recordant-nos els préstecs que ens han donat a les nostres fundacions. Cap de nosaltres rebrem cap trucada d’una multinacional amenaçant-nos de marxar si seguim avançant. Cap de nosaltres rebrem cap trucada d’algun dirigent espanyol prometent-nos un nou encaix territorial i algun pacte econòmic. I així un llarg etcètera. Segurament tot l’esmentat sí que va passar post 3 d’Octubre, i les cúpules d’alguns partits van rebre trucades, xantatges, amenaces, promeses i pressions.

 

«El noi del sucre», l’anarquista Salvador Seguí, ho resumia perfectament a un Ateneu de Madrid el 1919: -Som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i malmetent les reivindicacions del proletariat català. En canvi, nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por-.

 

I a partir d’aquí, què fer? A l’Esquerra Independentista apostem, com hem fet des del principi, per no deslligar l’alliberament nacional de l’alliberament de classe i de gènere. De fet, són indestriables. L’independentisme té una majoria clara per avançar desobeint, però no aclaparadora. Moltíssima gent no confia en un projecte liderat pel partit polític que els hi ha enviat els mossos a fer-los fora de casa, que no els permet portar els seus fills a l’escola o la universitat i els deixa els hospitals col·lapsats. Cal doncs que la reivindicació republicana s’ompli de contingut social, que seguim organitzades per exigir república, i potser una forma de construir-la és que el moviment independentista popular s’acosti de forma clara a les reivindicacions i lluites socials, les de l’habitatge, la sanitat, el feminisme, l’educació, l’economia social, el territori, l’antiracisme, els drets laborals.... Si la República comporta més drets, més llibertats, més vides dignes... serem moltes més les persones disposades a defensar -la.

 

És imprescindible també, que el moviment republicà surti de tics identitaris i nacionalistes. És el pitjor favor que ens podem fer a nosaltres mateixes. A la resta de l’Estat Espanyol són moltíssimes les persones i organitzacions que donen suport a la nostra causa, que creuen en l’autodeterminació dels pobles i en la possibilitat de trencar amb el Règim del 78 que els oprimeix a ells i elles com a poble i com a classe. Com diu el lema internacionalista: Pau entre pobles, guerra entre classes.

 

Un any després, més evident que mai que la llibertat, la justícia social i la vida digna només depenen de nosaltres mateixes. Tot allò que ens proposem serà possible si ho decidim col·lectivament i compartim un mateix objectiu. Com deia el lema d’Endavant-OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) aquest darrer 11 de Setembre: «NOMÉS LA LLUITA ENS DÓNA EL QUÈ EL PODER ENS PREN»