El francès estàndard és un home baixet, prim, urbanita o rural, educat, refinat, amable amb els estrangers, afrancesat en algun sentit, que menja una cuina pesant però deliciosa en la qual abunden greixos, mantegues i canards cuinats de tantes maneres diferents com aquí fem amb el xai o el porc.

La França demostra la seva llegendària “grandeur” en una deliciosa homogeneïtzació que va de nord a sud, d’est a oest, i des de l’estat de les carreteres i la seva senyalització exacte fins al consum constant arreu dels seus productes nacionals amb poca o nul·la tendència al consum dels forans.

Aquell xovinisme tan criticat que els duu a fer pinya i mostrar-se regulars, homogenis, fiables,...

L’immens teixit de carreteres de totes menes que França té crea una inextricable però comodíssima manera de fer país i conèixer racons, paisatges i llogarrets íntims, delicats, cuidats que, en la seva major part, semblen dibuixats amb aquell toc idíl·lic que tenen les il·lustracions dels llibres per a infants. Així, cada poble té el seu castell, canal, riu, rescloses amb comportes per fer-lo navegable i una història que no es cansen d’explicar i repetir amb elegància i naturalitat a tots els que la vulguin explicar.

He de confessar que em fan una mica d’enveja, els francesos, amb el seu ecosistema social coherent, consistent, sòlid, ben indicat i senyalitzat tant i tan diferent del nostre en què el caos regne a tort i a dret. Envejo la seva sòlida convicció que el seu país és el millor, aquell xovinisme tan criticat que els duu a fer pinya i mostrar-se regulars, homogenis, fiables, sòlids i convincents en grau extrem, de manera tan diferent de com els d’aquí l’espifiem fins i tot en fets tan transcendentals com el de la volguda independència.

Així, ara que el meu país no reconegut enlloc camina fent tentines cap a una existència dissociada de l’opressor espanyol, la qual penso que serà no difícil sinó impossible d’assolir amb una certa rapidesa, crec que m’agradaria ser francès per tot això que he relatat i que encara que tingués aquest puto accent de les egües que els fa distingibles parlin la llengua que parlin, no estaria malament que aprenguéssim alguna cosa i que se’ns enganxés una mica del tarannà patriòtic que els francesos exhibeixen amb orgull, discreció i seguretat.

Val la pena visitar França i sadollar-se d’aquest esperit tan seu com perfectament exportable, d’aquest esperit que no sempre hem sabut entendre els de l’altra banda dels Pirineus tan immersos com estem en la nostra disbauxa social, política, mental.

Sempre que torno de França miro, amb la insistència de les cançons lentes de Brassens, de passar per Sète, recórrer La Corniche, enfilar-me a la Croix Blanche i visitar Le Cimetière Marin on de ben segur Brassens, Verlaine i Valéry declamen encara versos perfectes a les amants que ara passen la seva mort de vacances, mentre els nens i les banyistes riuen a l’ombra dels para-sols i contemplen la tinta blavíssima del golf de Lleó en un altre estiu menys de la meva vida que fuig com una mala puta.

Com diria la meva cunyada, Sacré Bleu!