Amb els anys, ens hem anat avesant a què massa polítics s’expressin diferentment segons quin sigui el seu auditori. Recordem ara que d’aquesta pràctica n’hem tingut figures rellevants, com el president Pujol que va anar perfeccionant el sistema venent una cosa aquí, una altra a les espanyes, i quan el tema no li convenia, llavors feia ús i abús del massa conegut “avui això no toca”.

Ve aquesta introducció a les envistes del llenguatge amb què ara intenten espolsar-se les mosques els ministres espanyols d’afers exteriors, quan fent la seva feina de pelegrinatge pel món, es troben acorralats amb preguntes sovint punyents sobre la brutal repressió exercida pels policies espanyols (coneguts com a “piolins”) el dia 1 d’octubre de l’any passat.

Ens dolem pel fet que Europa no va intervenir l’1-O

Pot passar que el ministre sigui molt ruc, tal com es va exhibir el senyor Dastis que avesat a mentir a tort i a dret, quan va anar a Alemanya o a la BBC anglesa i va intentar (s’ha de ser ganàpia) vendre’ls la moto sobre que no hi havia hagut violència policial aquell dia, aquella jornada -ara que toca aniversari- que molts recordem amb orgull. “Em diu que les imatges que van filmar els nostres equips són falses? -li va etzibar amb vehemència el periodista. I és clar, el ministre no va tenir altra sortida que tossir i acotar el cap. Evidentment, el relat de la salvatjada que des del primer dia es pretén vendre des de Madrid no era, ni de tos, el que tenen a Londres.

El ministre d’ara, el socialista Borrell, tot i estar a les antípodes del meu ideari no seré pas jo qui li negui que és un home intel·ligent. Per això, el seu discurs a la mateixa BBC, va ser molt més coherent amb la realitat, fins al punt de reconèixer que Catalunya era una nació. Òbviament, en tornar a Madrid, va haver de córrer a apagar focs tot desdient-se de les afirmacions fetes al modèlic medi públic britànic.

Dies després, en un altre dels seus intents desesperats tot anant pel món intentant maquillar la cara de l’atrotinada marca Espanya, va recalar a Nova York. I és clar, el missatge que va haver de trametre va tornar a ser del tot oposat a aquell amb què entabana a bona part dels seus compatriotes. I ens en va deixar anar un parell que mereixen atenció. I pocs comentaris.

“Es fa molt difícil contrarestar el mal que ens està fent l’actuació policial quan el món va ple d’imatges d’agents uniformats pegant a gent pacífica que volien votar”. Crec que sobre aquest plany no calen comentaris. Però encara en va dir una més i aquesta sí que em grinyola força: “...hauran de passar almenys 20 anys per refer la relació Catalunya-Espanya” No sé en què es basava en fer tal afirmació, perquè el fet palès és que a hores d’ara, quan es complirà un any dels fets, la distància emocional entre ambdós països no ha fet altra cosa que anar creixent. Per tant, si anem fent camins divergents, el més lògic és que força abans de la vintena d’anys ja ens hàgim divorciat políticament...

I una acotació final. Ens dolem pel fet que Europa no va intervenir l’1-O. Bé, jo sóc dels que crec que sí que van intervenir. O com s’explica que els “piolins”, després de moltes setmanes de fotre el vago, malvivint dins recintes que cercaven fer-los sortir encara més rabiosos, per un dia, per un únic dia que els van treure per “treballar”, resulta que abans de migdia ja estaven cansats, de manera que tota la tarda van fer vaga de porres caigudes? “La cabra tira al monte” i el cos segur que els demanava seguir atonyinant a avis i iaies, a gent indefensa que es parapetaven rere aquelles armes de destrucció massiva anomenades urnes. Algun dia, espero que molt aviat, anirem sabent veritats que haurien d’avergonyir als ordenants, als executors, als encara defensors d’aquella explosió de violència. Si en tinguessin, de vergonya és clar.