L’Espanya rància

A les portes del primer aniversari de l’1-O, el panorama polític català continua amb més interrogants que mai. Fa gaire bé un any que diferents defensors de la voluntat política del poble català, foren empresonats o van emprendre el camí de l’exili, tot això en un país on es presumeix de democràcia plena i la paraula legalitat és violada constantment per defensar unes actuacions policials, judicials i polítiques del tot inadmissibles.

 

Altra vegada la frase, que tot sospirant, va deixar anar Giuseppe Melchiorre Sarto, triat papa Pius X l’any 1903, cobra més sentit que mai: als espanyols els hi ha sobrat fe i els hi ha faltat pietat.

Un país on es presumeix de democràcia plena i la paraula legalitat és violada constantment

 

 

 

 

 

I quan parlo dels espanyols, no em refereixo al conjunt de persones que tenen en comú aquesta nacionalitat; parlo dels mateixos espanyols que un dia, ja fastiguejat i fart, van fer explotar en un plató de televisió el recordat Pepe Rubianes. Parlo també d’aquells que són capaços de condecorar la Verge amb tots els honors en un país aconfessional i alhora aplaudir la persecució d’uns ideals i condemnar la voluntat de tot un poble. Parlo, dels que entonant l’”a por ellos” entren en una mena d’orgasme irracional mentre aplaudeixen les porres, la violència i la ira dels salvaguardes de la sagrada i indivisible pàtria, tot encomanant-los al sant pare. Parlo de tots aquells que gaudeixen amb la “fiesta nacional” i mentre observen complaents la sang que li regalima al bou i els últims bufecs que anuncien la seva mort, es fan el senyal de la santa creu tot pregant pels botxins. Parlo d’aquesta Espanya rància, retrògrada, excloent i admiradora d’El Cascabel i la clenxa i brillantina. De l’Espanya que continua essent fidel a les cerimònies religioses que s’oficien al Valle de los Caídos i que preguen incansablement perquè perdurin a la memòria les gestes del dictador. Amén.

 

I com no, parlo també d’aquesta part d’Espanya que habita un tros de Catalunya i que no té cap mena de prejudici a sortir durant el dia a passejar l’àguila negra, talment com la legió passeja la cabra i a netejar, durant la nit, el país de símbols de llibertat, tot abillats amb vestits blancs, mocadors i passamuntanyes i amb tota seguretat un crucifix penjant al coll, perquè ells són molt cristians.

 

Aquella Espanya de la Inquisició que resava tant com condemnava a la foguera als que s’allunyaven del Déu que s’havien apropiat i havien distorsionat impunement en nom de la santa mare església, continua viva en format contemporani però amb la mateixa ànima fosca i negra dels que encenien el foc que hauria de cremar els discordants.