No ens hem agradat, però seguim

L’expressió “els catalans no ens hem agradat”, la va encunyar Jordi Pujol en el moment de l’aprovació del nou Estatut autonòmic, l’any 2006. Fa una eternitat. Però després del que ha passat aquest cap de setmana, segur que molta gent la tornaria a fer seva. No ens hem agradat en les imatges de dissabte al matí, i tampoc en les de dilluns a la nit. El que havia de ser la commemoració del primer aniversari d’una victòria (perquè no oblidem que el referèndum de l’1 d’octubre ho va ser) ha quedat parcialment diluït dins del debat sobre les nostres mateixes accions.

El que havia de ser la commemoració del primer aniversari d’una victòria ha quedat parcialment diluït dins del debat sobre les nostres mateixes accions

 

 

 

 

 

 

 

No hem de deixar de banda el necessari debat sobre les maneres de protesta i sobre la resposta policial a aquestes, però cal que això no ens destorbi la mirada que va més enllà. Els actes que hem dut a terme aquest cap de setmana en comarques com la nostra, el Ripollès, demostren que l’esperit de l’1 d’octubre és ben viu: els que l’any passat defensàvem col·legis electorals, ajudàvem a organitzar el dispositiu del referèndum o, senzillament, votàvem, ens hem retrobat per fer col·loquis, pintar murals o donar nom a espais públics. Ens hem tornat a unir per recordar allò de que vàrem ser capaços fa un any, precisament perquè vàrem actuar col·lectivament, i després d’aquell dia ens vam adonar del poder que teníem. I aquest record no s’ha de limitar a ser només això, un acte de memòria, sinó que ens ha d’estimular a anar endavant. Des d’Òmnium, per exemple, en el nostre paper d’ajudar a buscar allò que ens uneix o, com deia l’enyorada Muriel Casals, fent de super glue, la cola que ho enganxa tot. Se’ns acosten dates en què aquesta unitat tornarà a ser necessària més que mai, començant pels judicis als nostres presos polítics, la causa dels quals desperta simpaties més enllà del món de l’independentisme. I també haurem d’estar units davant d’un Estat que no demostra intenció de fer concessions sobre el dret dels catalans a decidir el nostre futur. Hi ha diferències que ens separen (o ens enriqueixen, que també es pot veure així), però és molt més el que ens uneix. Som el país de l’1 d’octubre, i n’estem orgullosos.