Cap on anem?

Dilluns, dia 1 d’octubre de 2018, com tants d’altres ripollesos vaig assistir a la inauguració de la plaça de l’1 d’Octubre. Va ser una trobada amable, senzilla; on gairebé tothom coneixia a tothom i les salutacions i comentaris cordials se succeïen i s’encavallaven, amb el desig de comunicar-se i compartir emocions. Molts sentiments compartits pel públic assistent i també per aquells que hi varen participar com a actors, com la Coral Capella Santa Maria, que ens va demanar que en acabar les seves actuacions no els aplaudíssim. Ens va demanar que reservéssim els aplaudiments per aquells a qui els hi han pres la seva llibertat; i així es va fer, en acabar, tots els presents vàrem dedicar una llarga i càlida ovació pels absents. També va actuar del grup musical Mecànica Orgànica; després hi va participar un grup que es proposa recuperar la memòria històrica dels noms dels nostres carrers. Finalment l’alcalde va fer una sentida i breu intervenció (com deia don Quijote: “Lo bueno si breve, dos veces bueno”) i, finalment, per descobrir la placa amb el nou nom de la plaça, l’alcalde va demanar l’ajut d’un munt de mainada, i ells varen ser els protagonistes del descobriment. Perquè com deia l’alcalde amb els fets de l’1 d’octubre s’iniciava el futur i el futur és d’ells, de la gent menuda. Va ser un acte senzill sense complicacions, sense ostentació. Si se’m permet la llicència, va ser una mica com la gent que hi assistia; com la gent del nostre país. Un acte constructiu amarant de sentiments socials i patriòtics.

Aquesta altra imatge de corredisses i enfrontaments, tant no sols desprestigia el nostre objectiu sinó que endemés dona arguments a tota aquella gent de “caverna”

 

 

 

 

 

 

 

 

En arribar a casa i “posar” les notícies vaig poder veure els fets del Parc de la Ciutadella, davant del nostre Parlament, i també els del la Via Laietana. Res tenien a veure amb el que acabava de fer-se a Ripoll. Gent exaltada pressionant els Mossos o segons el cas, corrent davant d’ells, que els empaitaven porra en mà.

 

Aquest contrast d’ambients i d’actuacions em preocupa. Veure com la nostra gent “assalta” el nostre Parlament, on la majoria de diputats estan a favor de la llibertat; veure això m’entristeix. No és aquesta la imatge de Catalunya que hem de transmetre el món. No és aquesta. Fa pocs dies, el dia 11 de setembre, concretament, més d’un milió de persones es varen concentrar en els mateixos carrers de Barcelona i varen donar un exemple de civisme i de bon fer. Aquesta, crec jo, que és la imatge que reflecteix el tarannà del nostre país. La mateixa que es va viure a Ripoll. Aquesta altra de corredisses i enfrontaments, tant no sols desprestigia el nostre objectiu sinó que endemés dona arguments a tota aquella gent de “caverna” per collar-nos més els cargols i demanar un altre 155, millorat i ampliat. No és bo, no ens convé i juga en contra de l’interès comú dels catalans tot i que, pot ser que aquestes actuacions facin que alguns, se sentin herois de la Pàtria. Però encara que sigui així, amb aquest tipus d’actuacions, sàpiguen que estan “jugant” a favor dels seus adversaris.

 

Fet aquest retret a nosaltres mateixos, cal fer un avís, un advertiment a tots aquells que disposant del poder i de l’autoritat suficient, continuen deixant passar el temps, tot esperant que el “suflé” català baixi. Estic convençut que tan sols arribarem a assolir el nostre objectiu si ens mantenim en una posició “amablement tossuda i correcte”. No obstant això, el menys teniment, el desinterès oficial per a trobar una sortida digna i efectiva per a la qüestió catalana, ens pot portar fàcilment fins al límit de la resiliència (paraula estranya que vol dir capacitat de suportar el sofriment). I aquests fets puntuals protagonitzats per un pocs centenars de cors inflamats, pot derivar en situacions de nivell més greu. Cal doncs, que els governats, d’aquí i d’allà, deixin de gesticular. Deixin de fer discursos inflamats per una part, o descafeïnats per l’altra part. Cal que amb valentia, amb dignitat, amb honestedat assumeixin la tasca de trobar sortida a l’actual estat de coses. És imprescindible que es comencin a establir mesures i procediments per a superar la situació present. I cal que comencin ben aviat. D’ells depèn que el futur segueix el tarannà de l’11 de setembre a Barcelona o derivi cap a on, allà mateix, va fer-ho ahir.

 

Pel bé de la nostra societat; pel futur d’aquesta terra que tots tant estimem (potser de manera diferent però no hi ha dubte de l’estimació); i per damunt de tot, pel futur d’aquella mainada que va ajudar ahir el nostre alcalde a descobrir la placa. Per tot alls i per nosaltres mateixos cal endegar una solució ja.