Oblit i perdó

«Oblido, però no perdono», solia ser la frase amb to venjatiu que algú llançava com advertència davant de l’afront rebut. Rousseau, com a ideòleg de la que seria la Revolució Francesa i creador d’una antropologia de la innocència original, presagiava que l’ofensa rebuda podia comportar cada vegada un retorn més gran, perquè si el criteri per a jutjar la importància del mal era un mateix, el jo, el propi orgull o vanitat, aleshores no hi havia aturador. El jo se sent extremadament ferit pel més mínim atac. Calia una llei que igualés tots els homes segons la mateixa vara.

 

Ha ressonat aquest u d’octubre un altre lema, en forma d’advertiment: «ni oblit, ni perdó». Tots els humans estem situats en el cercle infernal de la culpa, de la responsabilitat dels nostres actes no sempre ben correctes i la possibilitat de poder esborrar-los, de poder tornar a començar. L’antic conseller d’interior de la Generalitat, Joaquim Forn, s’ha afanyat a reclamar, des de la presó, que ell no volia una Catalunya ressentida, ni venjativa, ni que volgués passar comptes, sinó un país de l’amor, de l’acolliment i de la comprensió. Els actes poden ser greus, però sempre hi ha d’haver la possibilitat de tornar a començar. Si qui ho diu és algú que creu profundament que pateix un mal sense tenir-ne culpa, aleshores la seva paraula esdevé més colpidora i veraç. 

 

Els actes poden ser greus, però sempre hi ha d’haver la possibilitat de tornar a començar

 

 

 

 

 

De fet, quina és l’única sortida davant de l’ofensa rebuda? De primer, potser adonar-se que tothom és capaç d’ofendre, atacar, agredir, insultar o denigrar l’altre. Que al llarg de la vida, molt probablement, hom ha comès aquests mals, siguin de paraula, de pensament, per acció o per omissió, no cal oblidar-ho. Segonament, qui estigui lliure d’haver comès el mal, doncs que sigui el primer a condemnar els altres.

 

La qüestió, però, és que hi ha qui, sense examinar-se a si mateix, s’erigeix com a jutge dels altres, creu que es troba en posició per condemnar-los i, fins i tot, per a enviar-los a la presó o a la mort. Les societats modernes democràtiques s’han fonamentat en el garantisme del reu per evitar al màxim les injustícies. Alguns, en canvi, voldrien tornar a temps passats, encara que desconeguts, perquè segons ells foren millors. Dues referències cinematogràfiques ens poden ajudar en aquesta qüestió, tractant de persones a qui s’ha atacat fins a l’extrem de perdre la vida.

 

En la pel·lícula del 2015, ‘The Revenant’ amb Leonardo de Caprio, el protagonista es veu atacat pels seus companys i deixat com a mort colgat a la neu. Sorprenentment supera les ferides i tots els contratemps, fins i tot l’espectacular batalla a les grapes d’un ós. Aleshores, la seva tasca quina serà? La història consistirà en la manera més salvatge per a tornar encara més mal a aquells que l’han volgut fer desaparèixer. 

 

L’altra pel·lícula, tan salvatge i no apta per a tots els públics com l’anterior, és la punyent ‘The Passion of the Christ’. Aquí el director s’esplaia en les tortures sofertes per Jesús de Natzaret, explicitades en tota la seva cruesa. No obstant, la fi de la pel·lícula culmina amb uns breus deu segons que intenten explicar l’aixecament del Crist ressuscitat, guarit de les seves ferides però amb les marques dels claus de la crucifixió a les mans. Què li queda al Crist ressuscitat, ara que es troba en posició dominant? La venjança o, fins i tot, la justícia en mans dels homes? El ressentiment o la maledicència, com a mínim? Doncs no. Jesús mirarà endavant, anirà a trobar-se amb els seus per comunicar-los que el seu missatge era realment veritat i que calia, per tant, continuar amb la missió. I aquí estem.

 

Certament que el mal continua essent el gran misteri per resoldre en el món, si Déu ho ha fet tot bo i molt bé (Gn 1,31). La veritat deu ser que la persona continua fent experiència de mal, tant en ser-ne protagonista, com en ser-ne víctima. Del que es tracta, no obstant, és de viure i tothom ho vol fer de la millor manera possible. Segurament no s’aconseguirà amb ressentiment, ànims de venjança, corsecant-se de ràbia o amb desitjos insatisfets de justícia. De fet, la justícia humana no és mai justa, tan sols és capaç, en el millor dels casos, d’aturar la infernal espiral de mal sofert i venjança retornada.

 

L’home pot oblidar, passar pàgina, tornar a començar. Fins i tot serà capaç de perdonar, és a dir, d’esborrar la culpa comesa, si se li demana perdó. També deu ser veritat que hom no pot ser perdonat si no demana perdó i viceversa, no es pot perdonar a algú que no ho demana. En canvi, Jesús a la creu, sabent que no pot absoldre aquells que l’estan assassinant, en canvi, mitjança per a demanar-ho per a aquells que no saben el que fan (Lc 23,34).