En Dídac va pujar rabent el tram d’escales que menava a les golfes. Havia de trobar algun complement que li servís per a la propera festa de disfresses. Enmig de l’embalum d’objectes que el temps havia anat acumulant sense ordre ni concert sota les bigues enteranyinades, va trobar una carpeta vella amb tot un plec de pàgines escrites pel seu besavi. Encuriosit, va agafar un d’aquells fulls esgrogueïts, escrits amb una lletra menuda però intel·ligible, es va asseure damunt d’un bagul ple de roba i va llegir:

S’han d’enderrocar moltes pràctiques, deutores del passat, que ens han tenallat durant dècades

“Ja està, a la fi ho hem aconseguit. Em sento boig d’alegria, tot em sembla un somni. Ha costat molt, al començament érem minoria, però ara ja tenim el que volíem. Han sigut anys i anys d’impaciència i de molta brega, que ens han deixat baldats, però que han acabat essent profitosos. La incomprensió, els insults i els blasmes inicials procedents de la totalitat de l’Estat ja ens advertien que el camí emprès seria llarg i penós, ja ens havíem avesat a l’status de perdedors. Tanmateix, el nombre dels adeptes a la nostra crida va anar creixent sensiblement i la imatge que les manifestacions anuals dibuixaven als carrers i places de les nostres ciutats era cada cop més incontestable als ulls del món sencer, degut principalment al seu caràcter exemplar, al seu tarannà pacífic. Però no se’ns permetia de cap de les maneres la possibilitat de decidir amb una votació sobre el nostre futur. Tot estava ben encallat i, de fet, van ser les denúncies, les represàlies i les judicialitzacions que es van exercir contra nosaltres, els factors que van començar a decantar la balança. Molt sovint no és l’encert propi el que resulta més decisiu ans el desencert de l’adversari. Gradualment i contundent van començar a aixecar-se veus arreu de l’Estat que recolzaven la nostra proposta i consideraven que havia arribat l’hora de canviar una monarquia polsosa, anacrònica i intocable per una república viva i engrescadora. La gent va començar a sortir massivament al carrer, membres de totes les classes socials i defensors d’ideologies diverses, amb pancartes on les seves reivindicacions comunes quedaven ben paleses. A més, el comportament dels components de la nissaga reial no parava d’engreixar el rebuig i la crítica. Hom s’indignava davant la seva vida regalada, regalada sí, mentre la crisi econòmica fuetejava el país. Es parlava de xifres astronòmiques indegudament camuflades, sortien a la llum episodis dignes dels vodevils més agosarats i la passió cinegètica (ètica?) incontinent del monarca omplia les capçaleres dels diaris. Hom envejava països veïns on els sistemes basats en l’entronització de la sang blava havien passat a millor vida. La remor inicial va derivar en clams, crits i vituperis que es feien arreu i que ningú no podia fer callar. La gent havia començat a manifestar-se lliurement, a rebel·lar-se sense por, a dir prou. Dia i nit es parlava de la imperiosa necessitat de fer un referèndum per saber quina era la voluntat del poble. El govern no podia pas oposar-s’hi en aquelles circumstàncies ja que la nòmina dels contestataris era cada cop més poblada i s’estenia per tota la geografia de l’Estat. Han sigut mesos tensos, difícils, compromesos, però el desenllaç es veia venir, era inevitable. Defensors i detractors han debatut i s’han batut en els mitjans de comunicació i avui, finalment, després de molta dilació, hem pogut anar a votar. Quins nervis, quin desfici, quina il·lusió poder compartir el protagonisme d’una jornada tan decisiva, formar part d’un esdeveniment històric memorable. El resultat ha estat aclaparador a favor d’un estat republicà. El monarca i la seva família hauran de fer un pas al costat, o sigui un pas a l’altre costat de les muntanyes que delimiten el territori. Som República, en majúscula. Amb ella s’han d’enderrocar moltes pràctiques, deutores del passat, que ens han tenallat durant dècades. Hem tancat, amb mà ferma, un capítol de la nostra història, però ara ens toca girar full i anar pel capítol següent. Cal obrir una altra porta. En aquest nou context que acabem d’iniciar, ara ens toca maldar per la independència”.