Aquests dies ha estat notícia central en els mitjans locals, comarcals i regionals (certament poc en els nacionals) els derivats de les fortes riuades que hem patit, les quals malgrat l’espectacularitat que han assolit, han comportat danys suportables en la mesura que han estat força localitzats, fins al punt que podem considerar-los menors.

És més que sabut que l’aigua sempre recupera allò que li hem pres

Als indígenes de la comarca tampoc és que les imatges de les riuades ens hagi vingut gaire de nou, prou sabem que aquests fenòmens es repeteixen cíclicament, amb pics que puntualment han causat molt de dany. Certament, una majoria tenim fixades imatges de destrosses que ens han quedat gravades en la memòria.

Sóc dels convençuts que aquesta vegada hem vorejat el desastre. Sortosament, les pluges d’aquesta tardor, essent notables no han arribat a tenir la intensitat que van assolir en els aiguats dels anys 1940 o del 1982 en la mesura que les quantitats de precipitació registrades han estat notablement inferiors a la d’aquests anys citats. I malgrat tot això, em repeteixo, hem fet vores amb la catàstrofe.

Com pot ser que passi això encara avui, si des d’aleshores hem canalitzat bona part dels nostres rius, alhora que els ponts que hem bastit de nova factura són més amples i sense pilars enmig de les lleres?

El cert és que fa anys que la immensa majoria dels naturals del país, també les administracions que ens són més properes, mirem amb angoixa els llits dels nostres rius. I no, no és solament per la brutícia acumulada (ara molt acumulada) sinó per les polítiques de fons que es fan des d’uns despatxos emmoquetats, instal·lats a la capital del país, legislant de manera del tot allunyada d’una realitat que massa bé coneixem a la comarca.

Entenc que és l’hora de ser realista, d’avisar sobre que no ho fan bé, gens bé. I com que sembla evident que no volen saber res de l’experiència acumulada, ni tan sols d’aplicar el sentit comú més elemental, entenc que cal tenir el coratge per avisar-los que, o canviem quelcom de base o el dia que es repeteixi una intensitat de pluja com la dels anys citats (això tard o d’hora passarà sense cap mena de dubte, encara més amb el canvi climàtic que estem patint) aleshores prou ens vagarà de lamentar-nos amargament. Vull dir amb això que, de prosseguir així la perspectiva, a més o menys anys vista, el desastre serà inevitable, si no s’esmenen les erràtiques, sovint desconcertants, actuacions que ens imposen des de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Ara des de l’ACA ens han anunciat, de fet ja ho estan aplicant, notables inversions per netejar les restes vegetals que la riuada ha acumulat en indrets puntuals. Però, a part d’aquest pedaç, em pregunto si hi ha voluntat de fer canvis de fons en les polítiques que afecten els nostres cursos fluvials.

Certament no ens podem conformar amb aquestes mesures puntuals que tenen molt d’aparador. El problema ver rau en què els plans de control dels nostres rius no tenen res a veure amb el que poden asseverar haver viscut els nostres pares i avis. Jo no dubto que el bosc de ribera fa una funció, que potser fins i tot l’acumulació de rocs i sorra en punts determinats pot ser bo pel medi natural, que cal tractar el tema amb cura. Però és més que sabut que l’aigua sempre recupera allò que li hem pres. Per tant una de dues; o retornem a les ribes amples i els humans ens allunyem del seu curs mil·lenari o fem actuacions concretes com les d’anar traient de manera continuada aquests arbres que van creixent ufanosos en les ribes (i encara més els del mig del riu) i buidem els bancals de sorra que es van acumulant, o podem tenir la certesa que els rius, més aviat que tard, ens passaran factura. Si us plau que algú faci atenció a les veus de l’experiència acumulada, que s’escolti als naturals del país. Avui, ara que encara hi som a temps.