I ja fa un any

El vespre del dia 16 d’octubre, dimarts de la setmana passada, es complia un any des que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser empresonats. Aquest dia, a cinc pobles del Ripollès i arreu de Catalunya, ho vàrem recordar enlairant una dotzena de fanalets, un per cada mes que porten privats de llibertat, en actes convocats conjuntament per Òmnium i l’ANC. Hi ha qui diu que els independentistes ens perdem en les accions simbòliques, però aquestes són necessàries i útils. I més en un cas com aquest, en què el desig de llibertat per als Jordis i per a la resta de presos no és només patrimoni nostre: molts demòcrates el comparteixen, senzillament perquè estan en contra de què es pugui empresonar algú només per les seves idees i per manifestar-se de manera absolutament pacífica.

 

Caldrà explicar a Europa i al món que l’Estat arriba a aquest judici de la mà de l’ultradreta

 

 

 

 

 

“Jo no només no em penedeixo de res del que he fet, sinó que ho tornaria a fer tants cops com calgui. I és per això que estic convençut que la desobediència civil segueix sent un instrument legítim, pacífic i democràtic, per transformar i millorar la societat. Des de l’1-O, els ciutadans d’aquest país ens hem guanyat el dret a ser tractats amb tota la dignitat i respecte. Ni indults, ni Estatuts d’autonomia”. Així resumia Jordi Cuixart, president d’Òmnium, el seu sentiment en el primer i trist aniversari de l’estada a la presó, en una carta que enviava als socis. A mesura que s’acosti el judici als dos Jordis i la resta de presos, sentim parlar de possibles rebaixes en les peticions de la fiscalia, de la possibilitat que estiguin menys anys a la presó. I no, no és això. No hi ha rebaixes possibles quan no s’ha comès cap delicte: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez eren líders de dues entitats quan van ser detinguts, i només en països de democràcia dubtosa s’empresonen els representants d’entitats socials i culturals. No és pas casualitat que aquests dies Amnistia Internacional, per quarta vegada, hagi denunciat que a l’Estat espanyol s’aplica una restricció excessiva i desproporcionada dels drets de reunió i d’expressió, i que als presos se’ls imputen càrrecs injustificats.

 

S’anunciava una ‘tardor calenta’, i s’endarrerirà encara unes setmanes. Tristament, perquè això voldrà dir que unes persones innocents seguiran privats de llibertat sense judici. Però aquest judici arribarà, i serà l’ocasió per posar l’Estat davant del mirall de la vergonya. Des de fora de les presons, hi podrem contribuir també, i caldrà explicar a Europa i al món que l’Estat arriba a aquest judici de la mà de l’ultradreta, la vella ultradreta de sempre ara amb les sigles de Vox. Com diu Jordi Cuixart, el primer objectiu “no és sortir de la presó, sinó afrontar el següent embat que ens planteja l’Estat amb tota la determinació i coratge”. Els fanals que la setmana passada s’enlairaven al cel del Ripollès són només un primer anunci de tot el que vindrà els propers mesos. No ens aturarem.