«No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.» D’aquesta manera tan provocativa enceta el seu «Cant Espiritual» el poeta Josep Palau i Fabre (1917-2008). El proper divendres 9 de novembre, el vigatà teatre de l’Atlàntida ens vol oferir un espectacle entorn d’aquest càntic, on en ressonen d’altres tan famosos i populars com el de Joan Maragall (+1911), o el d’Ausiàs March (+1459) i, encara, un altre de més recent, com el del professor de física de l’UAB David Jou (1953), qui va publicar el seu propi «Cant espiritual», el passat any 2017; això sí, aquest últim carregat de fe i d’esperança en la contemplació de l’ordre del cosmos. Aquest diàleg entre la fe, la pregunta existencial, els conceptes, les idees, les experiències, la capacitat de raonament i la mateixa capacitat d’expressió del que hom és capaç d’entendre, és el que sembla prometre aquesta oferta teatral. M’agradarà que estigués a l’altura de les expectatives. En canvi, no seria bo que caigués en un simplisme barroer, ni tampoc en un to monocolor a la moda, confortable i benpensant, sinó que mirés de comunicar la complexitat de l’aventura de la fe en la vida.

Desafiadorament, Palau i Fabre s’expressa amb un tossut «No crec en tu, Senyor», que gairebé sona com el «Per què m’has abandonat?» de Jesús a la creu (Mt 27,46). Un contrast entre la capacitat de fe d’una persona, l’experiència contradictòria de l’existència i la realitat del dolor, del sofriment i dels clarobscurs de la vida mateixa. Josep Palau escriu aquest poema a l’exili de París, el maig del 1950, en els anys més grisos de la dictadura franquista, on tenia plena vigència el moviment nacionalcatòlic impulsat pel dictador espanyol i la gran majoria de la jerarquia eclesiàstica. Precisament, enguany se celebren els 150 anys del naixement del cardenal Vidal i Barraquer, qui fou arquebisbe de Tarragona. Ell, davant de les injustícies del règim, no va tenir més remei que exiliar-se a Suïssa, d’on no va tornar sinó després de la seva mort, i encara amb moltes dificultats, tan sols quan la democràcia tornava, a poc a poc, a casa nostra.

És ben cert que tot ésser humà cerca de creure, la fe resulta l’estat natural de l’home

L’autor del «Cant Espiritual» del 1950, doncs, es troba a París, exiliat, lluny de casa seva, en la lamentació perquè la fe se li torna difícil. No és en va que en el Credo hi surt l’article «Crec en la santa Església Catòlica», perquè certament que no s’experimenta com a quelcom lògic, sinó com un veritable article de fe. En la santedat de l’Església, només s’hi pot creure, perquè malgrat lleugeres excepcions, més aviat hom esdevé testimoni de la barreja amb el mal i el pecat. Malgrat tot, però és l’Església de Jesucrist. Com Palau, oi tant, que sent aquestes contradiccions de la segona meitat del segle XX, a les portes d’un humanisme que renaixerà en el si d’Europa, però que encara tardarà molt per a arribar a les seves terres catalanes.

«No crec en tu –diu Palau i Fabre- però voldria creure. Tinc tanta necessitat de creure que sovint parlo i t’imploro com si existissis». Però és que Déu no existeix, si més no com les coses, els objectes, els homes, el món. El mateix poeta ho reconeix, passant de l’existència a l’essència, a l’ésser, justament en l’últim verset del recitat: «fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets!» i m’hi permeto d’afegir un signe d’admiració. Déu és l’ésser, el qui deté l’essència i dona l’existència. Quan de mal han fet els estèrils debats sobre l’existència de Déu! Palau s’adona d’aquesta pretensió tan planera i mundana. No, Déu és i no puc fer res més que viure per a la seva presència, tan colpidora i exuberant, com si digués.

El poeta es troba empès una vegada més per la set de fe que brolla en el seu cor, perquè és ben cert que tot ésser humà cerca de creure; la fe resulta l’estat natural de l’home. Quan no és així, serà perquè s’han donat veritables inconvenients alhora que, en el cor humà, pugui grifollar aquesta potència. Tornem-hi: l’Església no deixa de tenir la seva part de responsabilitat a l’hora de procurar la fe del poble, perquè no deixa de ser un article de fe, creure en ella!

Per últim, cal adonar-se, i ho veureu si llegiu aquest poema, oi més si assistiu a la sessió que ofereix l’Atlàntida, que Palau i Fabre no parla de Déu en cap moment, tot i que se sobreentén. Parla del «Senyor». Qui és aquest, sinó Déu mateix! Sovint es dona per suposat que, en parlar de Déu, tothom parla del mateix; sobretot quan es fa en negatiu, quan es nega la fe, creure en Déu. Palau comença negant la creença, però acaba demanant l’essència del Senyor.

Personalment, m’agrada respondre a aquells que diuen no creure en Déu, que tampoc no crec en aquell en qui no es pot creure: el qui permet el mal dels innocents i que no intervé per aturar les injustícies. Però estarem d’acord que aquest no és el Déu de Jesucrist, el cristià Déu i Pare de la revelació del Nou Testament, aquell en el que és possible creure, malgrat tots els inconvenients que se’ns puguin arribar a acudir i a experimentar.