Fa tres setmanes, caminava pels voltants de les ruïnes de La Preparación Textil, coneguda popularment com a fàbrica de El Pla atenent a la seva antiga denominació, i vaig veure que els accessos al parc de La Devesa estaven tancats. Un rètol, malmès i il·legible, devia explicar el fet, però no em vaig entretenir a desxifrar-lo. De vegades hi feia passejos vespertins: Des de l’estació neoromànica del tren (que tot i refeta la teulada passen els anys i no serveix per a res), passant pel pont d’en Calatrava (qui ens havia de dir que aquest cèlebre arquitecte quedaria tan desprestigiat), que necessita una restauració urgent, fins a l’esmentada devesa, tancada i sospito que en estat d’abandonament.

El passeig de l’altre dia em va ressuscitar el record de l’aprovació, al consistori, del Pla General d’Urbanisme de Ripoll el 1984. Unes circumstàncies, per a mi inesperades, m’havien convertit en regidor de l’ajuntament durant un parell d’anys i em van permetre viure les circumstàncies d’aquella fita municipal. No sé com deu ser la política ara, però en aquella ocasió deixo constància que va caure en el surrealisme més espaterrant.

Va donar lloc a escenes que podrien haver estat de sainet de no ser per la pena que feien

Els que ja comencen a tenir algun anyet deuen tenir presents els horts que hi havia entre l’empresa i el riu. Vivíem en un país en el qual fer l’hort en els terrenys d’un altre era considerat normal, i continua sent-ho atenent al que veiem arreu, i no crec que valgui la pena entrar-hi. En canvi sí que, en el moment en el qual la propietat va veure amenaçat aquell espai per l’interès de convertir-lo en una zona verda al mig de la vila, va posar en marxa tots els mecanismes d’influència imaginables per evitar-ho. Crec que és lògic i raonable que tothom defensi el que és seu, encara que el temps demostri que d’allò no en faràs res, però la pressió exercida en aquell cas va superar els límits del que consideraríem fins i tot ridícul. Dono per suposat que jo, humil regidor de cultura en aquells temps, era un simple peó, a tot estirar una feble baula que tal volta es podria trencar en la decisió final. Això va donar lloc a escenes que podrien haver estat de sainet de no ser per la pena que feien. A la sala d’espera del meu despatx, barrejat amb la nombrosa clientela que en aquella època l’ocupava, s’hi asseia tot sovint un càrrec mitjà de La Preparación Textil amb uns rulls de papers més grossos que ell. Quan li tocava el torn, entrava i m’estenia sobre la taula els plànols d’aquell pla i els que l’empresa havia desenvolupat per rebatre’l. Allà hi figuraven pistes de tennis pels treballadors, propostes urbanístiques elaborades a Suïssa, crítiques que anaven des de les pròpies fins a la ubicació de l’estació de la Renfe, i comentaris de tots colors.

Al cap de poc, i potser a la vista que jo no tenia gens d’interès a trair el que podia ser el vot àmpliament majoritari del ple municipal, vaig ser convidat en dues ocasions a tenir un canvi d’impressions dins la mateixa fàbrica. No hi tinc res a dir: malgrat que les meves competències tinguessin més a veure amb la biblioteca, el museu o el teatre que no pas amb la qualificació d’aquells terrenys, el meu vot valia el mateix que el dels altres a l’hora de la veritat. En la primera ocasió, els alts responsables de l’empresa es van limitar a reiterar-me el que aquell subaltern m’havia explicat al meu despatx, però en l’altra, la situació derivà a un entremig de Buñuel i Berlanga. Em van convidar a entrar en el que devien ser les dependències de la direcció, em van demanar de seure a la butaca darrere la taula i em van congregar el comitè d’empresa en semicercle davant meu. Aquella bona gent, no sé si convençuda, adoctrinada o forçada, em van explicar totes les calamitats que augurava aquella expropiació: l’empresa tancaria i se n’aniria a una altra banda, tots ells es quedarien sense feina, les seves famílies es veurien enfonsades en el pacte de la fam i la vila se’n ressentiria per sempre més. Jo intentava posar-hi la meva cara més comprensiva, tot i que el que de veritat desitjava era fugir d’allà cames ajudeu-me.

Al final, es va acabar aprovant aquell pla, després de dures negociacions. De les fantàstiques ampliacions de l’empresa no hi ha haver res. L’any 2005 va tancar les seves portes i va deixar al carrer 143 treballadors. Actualment, la teulada s’ha ensorrat i les vidrieres estan malmeses. I la Devesa del Pla és una selva sense accés al públic. Confesso que dels més recents acords entre La Preparación Textil i l’ajuntament, no en sé res, però no sé si valia la pena tanta guerra per a un final tan pírric.